«El teatre és vida: a casa no entenem la vida sense teatre»
S’obre el teló i es veu una actriu que li han caigut tres projectes teatrals a causa de la pandèmia, però ara li toca de suplent a una mesa electoral… qui és? Sembla un acudit, però no ho és pas. Estem parlant de la Sara Espígul, alter ego de la Cèlia Noguera al culebrot de migdies Com si fos ahir. Aquest és el seu últim paper, i molt contenta de tenir feina en aquests moments a un mitjà audiovisual, però la Sara és molt més. Per a mi és, per sobre de tot, teatre. Fem un passeig per la seva trajectòria per conèixer-la millor.
La Sara Espígul va nèixer a Mataró i es defineix com un pur nervi, amb moltes inseguretats, carinyosa, familiar i amb ambició per aconseguir allò que vol. Si la veièssim en el moment d’un càsting, creuríem trobar-nos davant d’una persona plena de fortalesa i caràcter i, en canvi, dins el seu interior, està desitjant brollar la seva timidesa i humilitat. Això no vol dir que no tingui cops de geni, doncs ella mateixa diu que és una bomba! Per acabar de definir-la, jo afegiria que és una dona vehement, valenta i sense pèls a la llengua, com va demostrar en el manifest que va llegir juntament amb el seu company, en Marc Martínez, en l’acte manifestatiu del març del 2018 contra els atacs del govern espanyol i en defensa de l’escola catalana i la immersió lingüística. (He dit company, com ella tímidament l’anomena, però en Marc Martínez és la seva parella sentimental i pare dels seus dos fills, no penseu que és només company de professió!).
La Sara va saber de ben petita que volia dedicar-se al teatre. Amb set anyets, els pares la van portar a veure Germans de sang i, en sortir, li va dir a la mare: “mama, jo vull fer això!”. El seu primer espectacle va ser Els pastorets a Sala Cabanyes de Mataró, on també es va apuntar a altres cursos per a nens petits. Tot i així, es va graduar en magisteri en llengua estrangera amb el pensament que “si mai ho necessito, tindré una altra sortida”. Però la seva passió pel teatre la va dur a l’Escola Eòlia, on va estudiar la carrera d’Interpretació. Com a complement a la seva formació com a actriu, la Sara ha rebut classes d’interpretació amb grans de la nostra escena com en Julio Manrique, la Clara Segura, l’Oriol Broggi, en Marc Martínez i els internacionals Boris Rottestein o Neil Labute. També s’ha format en cant amb en Daniel Anglès, dansa contemporània, teatre musical, clown i tècnica Meisner amb l’Scott Williams.
A la petita pantalla l’hem pogut veure a Salvados, malas compañías, d’en Jordi Évole; la sèrie de Movistar Plus Matar al padre; a les teleseries de TV3 El cor de la Ciutat, Gran Nord, Kubala, Moreno i Manchón o a l’actual Com si fos ahir. Al thriller Nit i dia va tenir un petit paper, però mai va poder llegir el guió sencer i, tot i la incertesa del projecte, va ser una gran sorpresa quan va descobrir com a espectadora aquella sèrie tan brillant. Dir-vos que un dels regals que més recorda del seu 30è aniversari és ser escollida per fer de dona d’en Joel Joan a El Crac, sèrie en la que va participar les dues temporades.
Al cinema ha participat als films Clara Campoamor, la mujer olvidada; The Cementery; Dona d’aigua i Barcelona, nit d’estiu. A aquesta última es va retrobar amb en Joan Dausà, amb qui va protagonitzar el videoclip de la cançó Truca’m.
Hi ha sectors que es podrien incorporar a la nova realitat. En el cas del teatre, o es fa ja o la cosa perilla.
No obstant, és el teatre el seu hàbitat natural, amb una llarga llista de les obres on ha participat, per mencionar-ne algunes: la mítica La Filla del Mar d’Àngel Guimerà, la versió del Lluís Juanet al Teatre Poliorama; o Les nenes no haurien de jugar a futbol, una de les seves primeres obres de caire més professional, dirigida per la Marta Buchaca. En aquesta última, va conèixer a un dels seus més amics, en Borja Espinosa, que s’ha convertit en un “germà de professió” i amb qui després ha treballat a diferents produccions com El camino más largo para volver a casa, El crac 2 o Litus, entre d’altres.
El seu primer paper protagonista va ser l’any 2011 a Una vella, coneguda olor d’en Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya. Aquesta obra va ser un punt d’inflexió a la seva carrera, ja que mai havia participat en un muntatge tan gran i tan ben acompanyada per una generació de veterans com la Mercè Aránega, en Jordi Banacolocha i la Maife Gil, i de gent jove, col·legues de professió, com en Pau Roca, el Pep Ambròs i la Gemma Martínez. En el seu pas pel Nacional, en destaquem Rei i senyor, dirigida pel Toni Casares; i Temps Salvatge, del Xavier Albertí. També ha participat a Animals de Companyia al Teatre Capitol; Pretty a la Sala Villarroel; Ivànov, de l’Àlex Rigola al Lliure; i Ovelles, de la Carme Marfà i en Yago Alonso a la Sala Flyhard.
Per a la Sara, la cultura és un sector que genera riquesa en l’ànima: “engrassa les emocions, ens fa més forts i ens ajuda a enfrontar-nos a la duresa de la vida”. El teatre, en concret, té una màgia única, ja que li permet sortir d’ella mateixa per ser una altra persona, amb qui cada dia pot explicar la mateixa història, però comunicant-se amb un públic diferent. Tot i no canviar la seva professió per res del món, reconeix que se sent angoixada de no tenir una estabilitat laboral, ja que l’ofici de l’intèrpret inclou aquesta incertesa intrínseca. Amb el pas del temps, ha aconseguit treballar la seva paciència i cada cop més se sent més tranquila i esperançada en el futur que té per endavant. Almenys al món audiovisual, perquè al teatre, ara per ara, li costa veure la llum al final del túnel. Però n’hi ha, i estem frisosos per tornar a veure-la trepitjant un escenari, tan de bo sigui abans d’arribar a la propera Temporada Alta.
Bon dia Sara, a la família sou tres actors (en Marc, el León i tu). La primera pregunta és una mica obligada: com ho porteu? La vida dels actors és bastant incerta, si a més hi sumem la pandèmia… He llegit alguna cosa sobre en Marc i, tot i mostrar-se optimista, diu que es troba sobre a la corda fluixa.
Nosaltres sempre estem sobre aquesta tesitura. Però no ens podem queixar: crec que som uns afortunats per estar treballant en el moment actual, en plena pandèmia. Que treballi en León és un extra per la família, és meravellós que amb 16 anys tingui feina, però als qui no ens n’ha de faltar és als pares! Nosaltres ho portem bé, intentem no parlar gaire de feina a casa, perquè sinó és molt pesat.
Hi haurà segur un canvi en el paradigma de molts sectors, en el de la cultura sens dubte. Confio en que gràcies a la pandèmia tindrem l’oportunitat de canviar les coses, com ho veus tu des de l’altra banda de la butaca? Quines lliçons creus que podem extreure a nivell social, artístic i econòmic?
Quina pregunteta, eh! (riu) El nostre sector, com molts altres, ha quedat absolutament tocat i agonitzant. Molts de nosaltres ens sentim optimistes, però costa veure la llum al final del túnel. La cultura està molt deixada de la mà de Déu. Tot i que s’ha demostrat que la cultura és segura, ens tenen al final de la cua. El primer és la sanitat, estic totalment d’acord, però hi ha sectors que es podrien incorporar a aquesta nova realitat. O es fa ja, o la cosa perilla. La gent de teatre perilla molt: els qui treballem a audiovisuals encara anem fent. Per tant, segur que podrem aprendre d’aquesta situació, però ara estem amb l’aigua al coll. A nivell social, hi ha un abans i un després en la manera de relacionar-nos. Recordo com èrem i em preocupa pensar que res no tornarà a ser com abans. Jo, que sóc tan carinyosa, he hagut d’aprendre a relacionar-me diferent. T’he de dir que ho porto bastant malament. Espero que trobin la vacuna, tots ens immunitzem i ens puguem tornar a abraçar i «apilonar» de manera natural.
I polític? És més necessari anar a un míting que al teatre?
Això és una burrada! Preferiria no parlar-ne massa… És el mateix que es puguin fer actes a les esglésies i als teatres, no. Tot s’està duent a un lloc absurd i surrealista. O els polítics es posen les piles o estem perdent a molta gent pel camí. No vull aprofunditzar gaire més (riu). De moment m’ha tocat a una mesa electoral com a suplent! És un risc anar-hi treballant a la tele i amb dos fills a casa… I sí que podem canviar de municipi per anar a un míting? Jo porto mesos sense consumir cultura, i ara sí que podem moure’ns? No! Ens neguem a moure’ns perquè no té ni cap ni peus tot plegat.
No sé què estem fent sense teatre: s’ha demostrat que és absolutament segur.
De les píndoles des de casa que es van oferir durant el confinament, una de les que vaig tenir ocasió de veure i més em va agradar va ser la de Teletreball, que vau fer amb el David Bagés, produïda pel Terrat. Què tenia la Sandra de la Sara de veritat? Aquell estrés a casa amb els petits?
Tenia moltes coses en comú. Teletreballar amb dos nens per aquí cridant era pràcticament impossible, així que sí era molt real. El personatge era exagerat i lluny de mi per la seva professió, però la moguda que hi ha a casa meva quan hi som tots, fa aquell mateix soroll que al capítol. Intentem fer servir l’humor tota l’estona per viure millor.
T’he llegit dir què n’és de difícil no poder dir “bona nit” als petits quan estàs fent temporada al teatre, la part positiva d’aquest temps a casa és que us haurà proporcionat molts moments en família.
Nosaltres hem viscut molt bé el confinament. Just feia mig any que havíem anat a viure fora de Barcelona. Ara estem vivint a Argentona, a una casa que té sortida, per tant, el confinament ha estat relatiu. El fet de poder sortir a l’aire lliure, prendre el sol i llegir un llibre a l’exterior, no té res a veure a quan estàvem a la ciutat. Per a mi és un regal estar amb els meus fills. Durant els primers anys de vida dels nens et necessiten molt. M’han caigut tres projectes de teatre, però em compensa estar amb els fills cada nit i posar-los a dormir. També t’haig de dir que vaig esgotada i no dormo!
Què més vau fer durant el confinament?
Molts càstings! Crec que s’instauraran els càstings online i això té una part positiva: els actors no haurem d’anar a Madrid a fer càstings perquè les primeres fornades s’envien per mail. He tingut la possibilitat d’accedir-ne a molts durant el confinament (no n’havia fet mai tants!). Al començament et tornes una mica neuròtic, et graves trenta vegades i mai t’agrades, però vas professionalitzant-te. Me n’ha sortit una i no l’he poguda fer per incompatibilitat amb la sèrie de migdia Com si fos ahir. És una mica caòtic perquè amb la COVID hi ha gent de fora que ha de venir a rodar i no pot, aleshores et truquen amb una setmana d’antel·lació i costa compaginar-ho tot. Això sí: més val dir que no perquè estàs treballant que no tenir feina.
Intento fer servir l’humor tota l’estona per viure millor.
No fa gaire t’has incoporat a la sèrie de TV3 Com si fos ahir, sembla que les telesèries i les plataformes digitals es poden convertir en el futur dels actors i actrius. I més si es produeixen a Madrid… Et veus fent la maleta i tots cap a la capital?
De moment no. Hi ha moltes produccions que es roden aquí i, si fos el cas, hi ha moltes maneres de fer-ho. Ens hem plantejat que si sortís una diària a Madrid, vas i vens, o intentes negociar-ho per grabar en 3 o 4 dies i els altres estàs a casa. Jo amb els nens ara mateix no ho contemplo, però amb en Marc ho hem parlat. Instal·lar-nos a la capital d’entrada no és el nostre objectiu. Si em surt una feina a Madrid, faig les mil i una si cal, però treballar hem de treballar.
Estàs treballant en paral·lel amb altres projectes? Parlar de futur es fa difícil, però tens algun projecte en ment per a un futur immediat?
Immediat, no. A Com si fos ahir estaré tota la temporada, però tan de bo siguin moltes més. Em van trucar l’altre dia per a una possible obra al Temporada Alta pròxim, amb el Josep Galindo i la Mar Monegal. Per sort, hi ha persones que se n’empesquen totes per no parar de treballar. L’obra que m’han proposat és la guanyadora del Torneig de dramatúrgia d’enguany. Ara, tal i com estan les coses, tan de bo es pugui dur a terme, però ja se sap que en aquests moments… Per això, ningú s’acaba de lligar a res. La nostra feina es basa una mica en la il·lusió: fas un càsting, passes una primera i segona prova, t’emociones, et penses que ja hi ets, els productors et diuen que sí i al final acaba per ser que no. El primer «no» el vius bé; el segon «no», no tan bé; però el tercer «no»… Pel confinament em van dir tres «no» seguits i t’he de confesar que em va agafar una mica de bajón.
Has treballat en cine i televisió, però quan penso en la Sara Espígul no puc evitar veure’t damunt de l’escenari. Quines ganes de teatre! Però tornar als escenaris sembla tot un repte, tenint present les limitacions municipals, d’aforament, mesures de seguretat… Però val la pena!
Absolutament! És que no sé què estem fent sense teatre. S’ha demostrat que és absolutament segur. Es van currar una sèrie de mesures perquè així fos, es van dur a terme i va funcionar. I de cop i volta, no ens ho permeten fer com voldríem. Però això s’ha de tornar a establir ja! Jo necessito anar al teatre, tinc el mono. Sort que al meu poble de tant en tant fan teatre infantil i podem anar al teatre. Per a nosaltres és vida. No entenem la vida sense teatre.
Moltes ganes de tornar al teatre, però diga’m: quan passi tot això, què és el que et ve més de gust fer?
Viatjar! Tenim una casa mig abandonada a L’Empordà perquè no hi hem pogut anar. Portar els nens amunt i avall… El meu fill no ha sortit d’Argentona!