«Des de l’escenari, l’actor també nota que hi ha la meitat de l’aforament i el distanciament del públic»
TAMBÉ POTS ESCOLTAR L’ENTREVISTA A RÀDIO SILENCI (20/09/2023)
És difícil no sentir-lo parlar i saber qui és: té una de les veus més característiques de l’escena catalana. Més encara passar desapercebut dalt d’un escenari. La seva presència, to de veu i, sobretot, el seu talent, és impossible no recordar quan es tanca el teló. Parlem d’en Lluís Soler, un osonenc que un bon dia va decidir fer-se actor, potser més tard del que és habitual, però ha aconseguit fites com omplir ell sol, com a monologuista, un teatre com el Grec. Que tampoc és habitual.
En Lluís Soler va començar com a tramoista amb 14 anys al teatre de Manlleu. A la família eren més esportistes que artistes: el seu pare, concretament, ciclista. Ja hem dit que en Lluís no passa desapercebut, tampoc aleshores. Per això, tot i estar a la zona ombrívola, entre cordes i politges, li demanen fer un paper petit a una de les funcions i ja no deixa d’actuar mai.
A final dels anys 70, en acabar el franquisme, va crear un grup de teatre independent a Rupit, juntament amb en Miquel López, anomenat Binocle Teatre. La primera representació que porten a terme és Pole Position, una obra en català, fins feia poc prohibit, escrita pel mateix Soler i feta completament pels membres de la companyia: des del disseny del cartell fins a la posada en escena. Assajaven a la Cúpula dels Joglars i van fer 98 bolus per Catalunya com a formació de treatre semi professional, assolint un gran èxit de públic i de crítica. Anecdòticament us diré que Pole Position tractava sobre les relacions que es generen a la sala d’espera entre els aspirants a un lloc de treball. Una sola plaça i varis aspirants, com a El mètode Grönholm, una altra de les obres que més ha marcat la seva trajectòria professional.
El segon espectacle de Binocle Teatre, per contra, va ser un fracàs. Però va afiançar les ganes d’en Soler per viure de la interpretació. Així que es va traslladar a viure a Barcelona i va estudiar al Col·legi del Teatre. En Boris Rotenstein va comptar amb en Soler per protagonitzar, amb la Raquel Casballo, El banc, que li va valdre el premi Revelació de la crítica teatral de Barcelona. Poc després, en Sergi Belbel l’inclou al repartiment de Desig i així s’enlaira la seva carrera. Entre tots dos s’estableix una relació professional que li permet el seu primer protagonista a El mercader de Venècia (premi Butaca el 1995); i representar més d’una quinzena d’obres com L’avar (premi de la Crítica de Barcelona i Butaca al millor actor de teatre el 1996); Dissabte, diumenge, dilluns; A la Toscana o la ja anomenada El mètode Grönholm. Lluís Soler reconeix que en Belbel li ensenya a recitar vers com si de música es tractés, parlant tècnicament del decasíl·lab, i despertant en ell una passió cap a la poesia que marca la seva carrera professional. Anys més tard el podrem sentir com a El comte Arnau de Josep Maria de Sagarra; l’Odissea d’Homer o Canigó d’en Jacint Verdaguer, escriptor de la Plana de Vic, com ell, amb qui s’endinsa per la Renaixença catalana i els Pirineus, amb una dolça poètica plena de mites i llegendes.
Dalt de l’escenari també ha participat a Otel·lo; El tartuf; Nit de reis; Això ja ho he viscut; Rei i Senyor; la recent La nit de la Iguana i, al costat del seu amic Jordi Boixaderas, amb qui l’hem vist en innumerables ocasions com El silenci és Or; Barcelona / Roda de Ter ;o Testament.
A la petita pantalla, ha treballat a les sèries Arnau; Poblenou; Secrets de Família; El cor de la ciutat; El crac; i Estació d’enllaç, entre d’altres. I en cinema l’hem vist a La ciudad de los prodigios; Tramontana; Maleïda 1882; Caracremada; o Bienvenido a Farewel Goodman, film amb el que va estar nominat al Premi Gaudí al millor actor l’any 2009.
Per acabar aquest viatge per la carrera d’en Soler, dir que també ha fet de director amb l’obra Pensaments secrets, de David Lodge, l’any 2014, protagonitzada per l’Àlex Casanovas i la Mercè Pons. I ha estat actor de doblatge a pel·lícules com La cuidad de los prodigios, Los mejores años, un bon grapat d’anuncis i fins i tot ha doblat el narrador del videojoc Clive Barker’s Jericho.
Tot i la seva formació, els anys d’experiència i l’oportunitat de treballar amb grans directors de la categoria d’en Mario Gas, l’Anna Lizarán o la Carlota Sobirós, afirma que la interpretació és un ofici mediàtic, que s’aprèn exercitant-lo. Amb el temps s’ha anat sentint més segur dels passos que dóna, per ell, com més fa d’actor, més en sap. Una persona també segura en la seva vida personal, ferma en pensaments, professionalitat i defensora de la seva terra. L’hem vist a actes públics institucionals en homenatge a Lluís Maria Xirinacs o llegint la declaració final de la Manifestació «Som una nació. Nosaltres decidim».
Bona tarda, Lluís Soler, un osonenc que un bon dia va fer la maleta i va venir a Barcelona a fer-se l’ofici d’actor. Jo visc al Vallès i, després de viure un temps a Barcelona, et diré que hi he tornat, trobant a faltar molt el caliu de la gent de la zona i el paisatge.
Evidentment que ho trobo a faltar, però la feina es converteix en una mena d’antídot del que podríes trobar a faltar. La feina d’actor és prou atractiva i entretinguda, si en tens, és clar!
I com qui no vol la cosa, ja van trenta anys fent d’actor. Amb aquesta veu, planta i talent, no puc evitar preguntar-me, després de veure’t a Rei i Senyor, el Tartuf o L’avar, a quin ofici t’hauries dedicat si no haguéssis trobat el teu lloc al món de la interpretació?
Suposo que m’hagués dedicat a l’educació, perquè molts anys vaig treballar de mestre per la zona de la Plana de Vic. Al principi em decantava cap a la biologia, però el teatre va anar fent-se un forat. Finalment em vaig decidir venir a Barcelona a estudiar al Col·legi del Teatre i a provar si me n’ensortia fent teatre.
Ens trobem davant del TNC, on ara participes al muntatge de La nit de la Iguana. Quina sort en els temps que vivim que puguis trepitjar un escenari!
Molta! Però es nota des de l’escenari que hi ha la meitat de l’aforament i el públic està separat. És una situació especial.
Com et sents com a actor, quan s’obre el teló i veus una platea tan buida en un teatre tan gran, degut a les restriccions actuals?
Senzillament això: és una situació especial, tant per l’actor com per l’espectador.
Tornarem a omplir els teatres o creus que no podrem revertir a la situació abans de la pandèmia?
Jo crec que sí! És una situació que portarà cua, que durarà uns quants anys, però poc a poc tornarem a la normalitat. Fins que estigui tot controlat a través de la vacuna, sempre tindrem angoixa i l’ai al cor, perquè aquesta situació tan especial fa una mica de por.
La Generalitat està otorgant unes ajudes i subvencions per ajudar a passar la crisi actual a alguns teatres, repercuteix aquesta ajuda als actors i actrius actuals?
Sí, repercuteix en la feina. Si els treatres estan oberts, vol dir que d’una manera o d’una altra podem treballar.
Creus que és suficient aquest pla de rescat proposat per al sector cultural?
Cap pla de rescat és suficient amb el que està passant. Són petites cures que es fan que no serveixen per curar el malalt.
Com has viscut aquests mesos de confinament a casa? Et vaig veure participant a l’AntiVirus de la Temporada Alta recitant a Sagarra.
No et diré que l’hagi viscut malament, perquè he anat treballant i fent coses. Però notes que la situació de tots en general no és normal.
Entre aquest text i el que puc imaginar, m’avanço a dir que rodejat de poesia. Vas escriure’n potser també?
No m’he atrevit mai. Potser perquè m’agrada molt, no m’atreviria mai a entrar en temes de versos o mètrica… M’agrada molt llegir-la i dir-la.
T’he sentit dir en algunes ocasions que ser actor és un privilegi, fins i tot, hi ha una entrevista titulada amb una cita teva que hi diu “no hi trobo cap inconvenient”. Molt arriscat avui dir-ho… Ser actor de teatre és un privilegi, estem d’acord, però la pandèmia n’ha posat molts d’inconvenients, no creus?
Sí, però ens els ha posat a tots. És la societat en general que hem patit molt, no només el teatre: la restauració i altres sectors ho han patit molt més fort. El teatre Déu n’hi do, però estem al 60% i, ja et dic, jo crec que poc a poc anirem a més.
Potser l’actor de televisió ara té menys inconvenients degut a l’auge de les plataformes.
No et pensis! Hi ha més feina, però la dificultat ara en aquest moment que vivim és la mateixa tant al món del teatre com a la televisió.
Tot i ser un home de teatre, has fet cinema i televisió. I molta poesia, recintant personatges com ara el Compte Arnau o l’Ulisses. Així que no et faré triar entre els tres primers i et complico la pregunta: amb quin dels 4 gèneres et quedes?
Si pogués triar ara lliurement, amb el cine. M’agradaria poder treballar-hi i gaudir-ne. He tingut la sort de fer algun personatge protagonista i és un altre món. El teatre és diferent, és un ser-hi cada dia. Però el cine és molt cruel en aquest sentit: ha de venir a buscar-te ell. Perseguir-lo tu és una mica perillós.
Parlem d’una de les obres que més ha marcat la teva carrera i, crec no equivocar-me quan dic, que la que més cops has representat: El mètode Grönholm. Has tingut ocasió de veure l’actual posada en escena al teatre Poliorama? Et va agradar?
Sí. Van celebrar la funció 1.000, les 930 nostres i 70 d’ells, i vam tenir l’ocasió de trobar-nos els dos equips. Em va agradar molt, és molt gratificant veure una obra que has representat tantes vegades i veure-la amb uns companys nous, que agafen una aventura teva i esperes que els hi vagi igual de bé que a tu.
Has sentit nostàlgia, ganes de pujar a l’escenari?
Ni nostàlgia ni ganes de pujar, però el text sí que, els qui érem allà al públic, l’anàvem dient al seu costat sense voler-ho. Hi havia una certa complicitat amb el que passava a l’escenari. Vam anar a gaudir.
Acabem fent una mica d’spoiler d’on et podrem veure en aquests propers mesos.
Tinc una cosa pendent que potser faré a la Biblioteca de Catalunya, una obra que havíem de fer. I una cosa petita de televisió, uns tres o quatre capítols.