Més enllà del teatre document
Semblava que la controvèrsia relacionada sobre l’independentisme català passava a segon pla, desbancat per la pandèmia de la COVID-19. Avui torna a protagonitzar les notícies del dia amb les detencions de diferents membres actius de Junts per Catalunya i ERC en relació, principalment, pel presumpte desviament de fons públics per al finançament del procés. Si ara poguéssim retrobar-nos amb la família Font d’Alguns dies d’ahir, a aquella cuina giratòria, seria en Jaume un dels investigats? Què opinaria en Jofre sobre l’operatiu? M’atreviria a dir que la seva joventut i vehemència el farien despotricar contar la Guàrdia Civil i el Govern espanyol, acusant-los de seguir atacant l’independentisme amb un nou cop repressor.
Els espectadors que hem tingut ocasió de gaudir de l’obra de Jordi Casanovas podem imaginar una escena en què els quatre membres de la família parlen dels fets d’avui com a Alguns dies d’ahir sobre els mesos previs i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. I ho fa cadascú des de la seva premissa, de vegades més exaltats, unes altres enfadats, potser esperançats, al final amb més frustració i desil·lusió. Però sempre amb respecte. Respecte cap a les diverses ideologies, cap als diferents punts de vista i, el més important, cap a la família. Perquè l’amor i el respecte van més enllà del què és política. Això és el que emeten les converses d’aquesta família catalana representada per la Míriam Iscla (la Rosa, la mare), l’Abel Folk (en Jaume, el pare), la Marta Ossó (la Laura, la filla) i el Francesc Cuéllar (en Jofre, el fill).
Alguns dies d’ahir es desenvolupa en un escenari únic, on la paraula i la interpretació esdevenen el plat principal d’un relat de poc més d’una hora i mitja. Una obra que, segons en Casanovas, està basada en les notícies publicades pels mitjans de comunicació, però també beu de les emocions que es van viure a peu de carrer i de les seves pròpies experiències personals. Una mostra de diferents vessants ideolgògiques, des d’un punt de vista molt humà, que deixa en mans de l’espectador qualsevol judici de valors. Per això, el dramaturg està impacient per veure quines reaccions provoca la posada en escena. Lamentablement, les limitacions horàries van impedir que se celebrés a Granollers el debat postrepresentació i ens va deixar a molts amb ganes de comprartir totes les emocions reviscudes de la tardor del 2017.
Va ser una tardor excepcional de la què sabia que podia fer ficció.
Jordi Casanovas, en una entrevista per a Els matins de TV3
A Alguns dies d’ahir no es parla només de política. En Casanovas fuig del teatre document entrellaçant en les seves converses els problemes quotidians d’una família qualsevol. Els quatre personatges són ficticis, tot i que el moment històric en què s’emmarquen els dota d’una realitat que envolta al públic des del primer moment. I els seus drames personals, també imaginaris, ens són molt propers: des de la febre independentista del fill petit, que viu a una adolescència tardana, sense saber com afrontar la seva vida; al procés d’acceptació d’un matrimoni acabat; o el xoc entre els ideals de la família i la parella. No obstant això, l’obra no explica la Història en majúscules, segons el director Ferran Utzet, sinó que retrata la història de les persones amb l’objectiu d’incitar a una reflexió sobre nosaltres mateixos.
A destacar l’actuació minimalista i conmovedora d’Iscla, que ens captiva amb la seva naturalitat i emoció, fugint d’estereotips còmics als què ens té tan acostumats. L’actriu es posa a la pell d’una dona plena de veritat i encisadora amb el públic, i ens mostra la seva vessant més introspectiva. Abel Folk, contràriament, recrea un personatge distant, que entra i surt de l’acció sense empatitzar amb els problemes que giren a la taula. Un giravoltar del que mai s’avança… un símil a la situació política catalana?
No es tracta de reviure la Història en majúscules, sino de la història de les persones.
Ferran Utzet, citat a Teatralnet
Reconec que em vaig quedar amb ganes de més: de veure com avança la relació de la Laura i el naixement del bebè, convisquent entre dos pols polítics oposats; de saber si en Jofre finalment arriba a independitzar-se o, com el procés, s’eternitza a donar el pas; de veure què va passar exactament el fatídic dia que ha aturmentat tant a la Rosa i l’ha fet abandonar la seva feina com a docent; fins i tot de veure a en Jaume portant les urnes, m’imagino com en William Wallace al crit de “Llibertat”. Aquestes ganes de més són un bon incentiu, sumat als nous capítols polítics d’avui (i els que vindran), per impulsar a en Casanovas a una seqüela, ben segur tant interessant i reflexiva com l’antecessora.
Alguns dies d’ahir es va estrenar a Montcada i Reixach i, de moment, només ha pogut veure’s a Granollers, l’Hospitalet i Manresa. La gira s’ha vist interrompuda per les noves restriccions. Esperem que les funcions es puguin reprendre aviat i fer temporada a la Sala Villarroel a la primavera, tal i com està previst.