Ivan Massagué

El millor premi és que la feina porti més feina

És un veritable honor començar la secció d’entrevistes del blog amb un actor de la mida de l’Ivan Massagué. I més encara ara, que la darrera pel·lícula que ha protagonitzat està assolint un gran èxit a tot el món. Es tracta d’El Hoyo, una pel·lícula que va passar sense pena ni glòria a la cartellera i en canvi es va convertir en el gran fenòmen social de Netflix durant el confinament.

Però comencem pel principi: de petit, l’Ivan no sabia quina professió triar, de vegades saltava dels tobogans volent ser en Superman i de vegades corria rera la pilota somiant en ser un futbolista del Barça. El que sí tenia clar és que davant d’un ordinador no volia viure i que era un apassionat de totes les arts. I a partir d’aquí, com ell diu, el teatre el va escollir, no a l’inrevés. Perquè, paradoxalment, va haver de lluitar durant molts anys contra el pànic escènic que l’envaïa quan pujava a escena, un pànic de dimensions proporcionals a tant com li agradava actuar. Algunes de les obres en què l’hem vist són Hamlet de l’Oriol Broggi, La mujer de negro de l’Emilio Gutiérrez Caba, i la recent Aquella nit, del David Selvas.

El seu debut cinematogràfic va ser amb la pel·lícula Només per tu el 2001, però no va ser reconegut popularment fins a la seva aparició en les comèdies televisives La familia mata o 7 Vidas. També ha aparegut a les pel·lícules El laberinto del Fauno, Pancho, el perro millonario i El año de la plaga; a la sèrie Gym Tony, la recent Benvinguts a la família i l’exitosa El barco, on va enamorar a tothom interpretant al “Burbuja”. Aviat ens tornarà a sorprendre posant-se a la pell d’un violador psicòpata a la sèrie Parot, una producció de Televisió Espanyola i Amazon Prime, amb l’Adriana Ugarte i la Blanca Portillo, entre d’altres.

https://www.youtube.com/watch?v=nVA_Bso9b9g
Entrevista sencera amb l’Ivan Massagué

Per què has optat pel cinema o les sèries que pel teatre? És només una qüestió d’arribar a finals de mes?

És un ofici precari per sí mateix. Si parlem de què només el 8% dels actors treballen i viuen de la professió, imagina’t que n’és de difícil poder triar. Vaig anar a viure a Madrid fa uns divuit anys perquè en aquell moment es treballava més i per televisió. A Catalunya no hi havia tanta oferta i ja hi havia bastants professionals en actiu. He anat alternant pel·lícules, televisió i una mica de teatre. No és un ofici que puguis triar, és un miracle que puguis dedicar-te.

On gaudeixes més, davant de les càmeres o damunt d’un escenari?

Depèn del text. Si la història que expliques et posa els pèls de punta, no importa on sigui. El teatre és el pare, el taller de l’actor. Em diverteixo molt: tinc una energia molt explosiva i m’agrada el caliu del públic. Però és cert que sempre he estat més selectiu al teatre perquè és un text que repetiré cada nit durant un o dos mesos, més el temps de la gira. Si la història no em motiva, prefereixo dir que no que empassar-me el text cada dia. I en tots els altres gèneres paguen millor, per això permets que el text sigui més dolent.

Sóc més selectiu al teatre. Si la història no em motiva, prefereixo dir que no.

És un moment delicat per al sector de la interpretació en general. Creus que el teatre ho té més difícil que el cinema? Les restriccions pesen més?

Pot ser que sí. Cal dir que el nostre ofici sempre està malament. La cultura (per als polítics) és una cosa innòcua, no creuen que sigui un bé essencial. Estan molt equivocats, potser tenen por que la cultura ens faci pensar? Però els actors no som mala gent, tranquils, que no inventarem una bomba atòmica per desfer-nos de vosaltres. Ens queixarem quan pensem que ens hem de queixar. Tornant a la pregunta: ara estic rodant una sèrie i seguim tots els protocols establerts. En canvi, els teatres estan tancats. Es pot anar en AVE i altres transports públics però no al teatre… El que està passant no s’entén.

T’he “llegit” dir que els actors esteu molt acostumats a ser pacients, serà aquesta la clau per fer front de la millor manera possible a aquestes parades forçades?

Paciència, però amb el martell picant. Hem de resistir. Encara que també necessitem les subvencions perquè, si ens tanquen l’aixeta, no podrem fer res. I la cultura és tan necessària… Tant per a aquells que hi treballem com per als qui la consumeixen. Fixa’t que Netflix n’està plena ara: s’està enregistrant molt per si arriba un altre confinament, per tal que hi hagi contingut a les plataformes. La cultura és necessària per a la salut mental i no volen admetre-ho.

Parlem una mica d’El Hoyo. El projecte inicial era un guió pensat per fer al teatre, creus que mai l’arribarem a veure a l’escenari?

Sí. Estic segur que hi haurà més d’una companyia que voldrà fer-ho. Està escrit per a un sol espai i es pot jugar molt amb la il·luminació i la projecció d’imatges. A més, la trama s’ho val, no té data de caducitat. Malauradament, la Història ha estat sempre així: una divisió de la riquesa causada pel capitalisme. Sense ser pamfletària, la pel·lícula va deixant anar temes perquè prenguem consciència de que tot no és ficció.

Entenc que les històries s’han d’explicar en qualsevol mitjà, però l’streaming no és la panacea.

Tot i ser premiada en diferents festivals com Sitges o Toronto i fins i tot ser precandidata als Oscars 2021, El Hoyo va passar pels cinemes gairebé desapercebuda. I uns mesos més tard, esdevé una sensació mundial a Netflix. Estem bojos pels espectadors o va ser un tema promocional?

És un film molt petit i se’n va fer poca promoció. Els autobusos no circulaven carregats de publicitat. No obstant això, va triomfar a Toronto i s’ha convertit en la primera pel·lícula espanyola en guanyar a Sitges en 52 anys d’edició. Wow! Després arriba a les sales espanyoles i res… El boca-orella funciona bé, però no n’hi ha prou perquè els Goya la valorin. Els acadèmics poden gaudir de la pel·lícula sense haver d’anar al cinema, al meu parer. Crec que qualsevol cineasta, sense haver de ser acadèmic, pot investigar on són les pel·lícules i el camí que poden iniciar. Si El Hoyo ha funcionat, per què no se li dóna una imatge entregant-li un premi? Els efectes especials estan bé i, per a mi, la direcció novell mereix una distinció. Un Goya al Galder Gaztelu-Urrutia, el seu director, donaria més visibilitat a una pel·lícula espanyola que mereix promoció. El més curiós és que no rep un Goya i, d’altra banda, és preseleccionada per representar a Espanya a la cerimònia dels Òscar… què n’és d’estrany tot plegat!

Què curiós que en un moment tan “apocalíptic” com el que estem vivint, una pel·lícula com El Hoyo triomfi: un agònic tancament. Estàs segur que no estem bojos pels espectadors?

L’espectador vol purgar la seva por. Hi ha un paral·lelisme amb la realitat: si canviem la plataforma d’aliments per una plena de mascaretes, paper higiènic i respiradors, estaríem parlant del moment actual. A més, són personatges confinats en un forat, no podent sortir. És per això que a la gent li va agradar tant, és una pel·lícula que t’ajuda a purgar-te de la por perquè veus a una colla de gent que està pitjor que tu. No sé si la pel·lícula és realment bona o el confinament va fer que la pel lícula es considerés bona. El que està clar és que va córrer com la pólvora a Netflix, on hi ha un munt de públic de gènere fantàstic. I als Estats Units es va convertir en número 1 durant més de deu dies.

Netflix és la plataforma de streaming més famosa. S’està convertint en la tecnologia del futur? Perquè no només a la pantalla, també està envaint l’escenari, com una nova forma de consum de teatre.

Sí. El cinema s’està reinventant en streaming. Però no és el TOT, a mi no em sembla que sigui la panacea. Es tracta d’un consum sota demanda que és fàcil i còmode però, per exemple, en David Trueba diu que les seves pel·lícules no les trobaràs a la plataforma, estan a la seva pàgina web per a aquells que vulguin veure-les. Acabarà sent-hi tot? Potser sí. Dependrà dels beneficis que se n’obtinguin. Pel que fa al teatre, no és el mateix veure les obres de teatre en streaming. Aquest híbrid entre les dues coses… què vols que et digui? Prefereixo anar al teatre. Entenc que les històries s’han d’explicar per qualsevol mitjà, anirem veient com tota aquesta situació es va resolent.

I digue’ns, encara que sigui en grup de 6 o 10 persones, has pogut celebrar l’èxit d’El Hoyo, amb “pavoneo” inclòs, o només has brindat a casa en pijama i sabatilles?

Com jo sempre dic: en pijama i sabatilles! No ho he pogut celebrar gaire. Vaig pel carrer amb la mascareta i ningú em felicita. Amb amics, sí. Fem reunions de sis i cuinem, que és el que més m’agrada. Si El Hoyo ens porta premis, molt content, però per a mi que la feina porti més feina és el millor premi.

https://www.youtube.com/watch?v=eUU2ChzVn6A&feature=youtu.be

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top