Ferran Jiménez

“El que no passa a l’escola pública, no arriba a tothom”.

TAMBÉ POTS ESCOLTAR L’ENTREVISTA A RÀDIO MOLLET (27/09/2023)

Quan vaig iniciar aquest blog, em vaig proposar donar veu i visibilitat a les arts escèniques. És una evidència que el teatre és la meva passió, fins i tot en una etapa de la vida vaig somniar en dedicar-m’hi, però el teatre amateur m’omplia més: fer teatre simplement pel gaudi de pujar a l’escenari, sense sentir una mirada examinadora o uns companys competint per ser millors que jo, em va fer guanyar un premi com a millor actriu que per a mi va tenir més valor que treballar al TNC. Parlar amb en Ferran Jiménez de La Tramolla m’ha fet confirmar que vaig prendre la decisió correcta, perquè, com va dir l’Albert Schweitzer, “l’èxit no és la clau de la felicitat. La felicitat és la clau de l’èxit. Si estimes el que fas, tindràs èxit”. El dia que vaig fer fotos a en Ferran, em va explicar orgullós que els seus alumnes acabaven d’estrenar un espectacle i havia estat fantàstic. M’ho va dir amb llàgrimes d’emoció corrent per les seves galtes: no podia ser més feliç ni podia sentir-se més exitós.

En Ferran Jiménez va començar a fer teatre de ben petit a l’escola Montseny, a uns tallers trimestrals que s’impartien en horari escolar. D’adolescent formava part d’un grup que liderava la Maribel Alcàrria, a l’espai jove La Nau de Mollet, amb qui va participar a la ja desapareguda Mostra de Teatre infantil i juvenil de Can Gomà. També va actuar amb una companyia de teatre de Parets que portava l’Alfred Rodríguez a Can Butjosa.

A l’institut Vicenç Plantada es va apuntar a un programa de teatre dirigit per en Frederic Roda que englobava instituts de tota la comarca i comptava amb professors de renom. Cada any s’escollia un autor i tots els grups s’endinsaven en la seva vida i trajectòria a través d’una de les seves obres. Es feien dues trobades entre els grups: una a mig procès, per compartir el work in progress, i l’altre, per exhibir l’obra al Cercle Cultural de la Caixa de Granollers. Aquella iniciativa va deixar empremta a en Ferran, que ara lluita per crear una xarxa de teatre escolar a Mollet, que recuperi el nom de Mostra de Teatre infantil i juvenil, i reuneixi dos caps de setmana als alumnes, per compartir, aprendre i, per sobre de tot, gaudir, de la màgia del teatre amateur. Com en la seva adolescència. Actualment, aquest projecte s’ha començat a realitzar a les escoles Montseny, Sant Jordi, Joan Salvat Papasseït i Joan Abelló com una iniciativa privada, però el desig d’en Ferran és que acabi per ser finançat públicament.

Aquell programa implantat als Instituts va marcar un abans i un després a en Ferran: li va permetre fer i submergir-se en el teatre, al mateix temps que el va fer descobrir a en Bertolt Brecht, l’autor que s’estudiava aquell curs, un dels principals precursors del teatre de l’oprimit. Si, a més, sumem que el seu mestre va ser en Jordi Forcades, un dels seus incitadors, a en Ferran se li va obrir un camí tan llarg que avui dia continua recorrent. Un camí que inclou, majoritàriament, l’ensenyament, i que ara exerceix com a professor i director de l’Escola de Teatre i Dansa La Tramolla, de Mollet del Vallès.

https://www.youtube.com/watch?v=TCQ0ClWbhTs&t=436s

Bona tarda Ferran. Un plaer veure’t a La Tramolla i al mateix temps, tristesa de veure-la buida de nou. Tornem a les restriccions amb les activitats extraescolars!

Una altra vegada… què hem de fer, només ens queda sobreviure!

Què fareu amb els cursos iniciats?

Continuar tots els cursos adaptant-nos a la situació. Durant el confinament vam fer les classes a distància, que vam poder acabar amb un final de curs presencial. A finals d’octubre, depenent del curs i l’activitat, uns grups van decidir fer-ho a distància, combinant classes extres en viu, per tal que quan ens deixin tornar poguem fer el màxim possible en directe. Anem trobant les millors estratègies sobre la marxa.

Creus que funcionen més les classes de dansa que les de teatre des de casa?

Sí, perquè les de teatre només funcionen algunes en concret. El teatre és allò que passa quan ens trobem aquí i ara, quan estem junts. Com a professor de teatre, m’he adonat que durant el principi del confinament, les classes a distància tenien una gran funció a nivell social. Eren una finestra de trobades, de fugida de la rutina del tancament. Però al final van acabar ésent una llosa. Als adolescents els estem abocant un munt de deures a fer online i per això vaig creure que les meves classes farien més mal que bé. Així que imparteixo classes a distància però a nivell individual, per poder treballar millor. Ara estem planificant, pel dia mundial del teatre al març, moltes activitats pels alumnes i en grups de sis. Aviam si la tercera onada ens ho permet! Els grups d’adults són complicats: els propis alumnes van decidir no continuar. Les ganes són de sortir i, si no puc, llegueixo un llibre perquè seguir a l’ordinador després de tot el dia de teletreball no ve de gust.

Quan l’any 2014 l’escola de dansa urbana Clack Art de Mollet va anunciar el tancament, la cosina d’en Ferran va decidir agafar el relleu i així allargar un temps més la vida del recinte. Fins que no va poder continuar, i va arribar-li l’oportunitat a en Ferran d’obrir allà la seva escola de teatre. Trobar el nom no va ser fàcil, però quan li va arribar l’inspiració, va ser ben trobat: La Tramolla, una barreja entre Tramoia + Moll, el peix protagonista de la llegenda dels orígens de Mollet del Vallès. Per què Tramoia? Perquè és un terme teatral que en Ferran identifica com a seu des del dia que el seu estimat mestre Fernando Griffell li va dir: “tu no actúas mal del todo, pero ¿sabes qué te pasa? Que se te ve la tramoya”.

El local del carrer Marià Fortuny només disposava d’una sola aula i, econòmicament, no sortien els números. Sumat al creixement del projecte, que va provocar l’ampliació a una aula del casal cultural i al gimnàs de l’escola Joan Salvat Papasseït. La necessitat d’un espai més gran era evident, però no fàcil. Per sort, dos anys més tard, passant pel carrer Santa Bàrbara, en Ferran va descobrir el que havia estat una escola de primària tancada des de l’any 1991. Tot va ser parlar amb els propietaris, que van creure que el projecte de la Tramolla valia molt pena i, a més, otorgava un valor afegit per reobrir aquell edifici. Així és com s’estableix la nova Tramolla, un somni per a en Ferran, que desitja un dia arribar a convertir-la en una cooperativa.

El teatre és allò que passa quan ens trobem aquí i ara, quan estem junts.

De la seva tasca pedagògica a les escoles, també és important destacar els 10 anys que ha impartit classes a l’escola Can Besora. Des del 2010 fins al 2020 va dur a terme un projecte de teatre social realment interessant. Justament és en aquest centre on en Ferran Jiménez i jo ens vam conèixer. Ell impartia classes de teatre i jo esperava que deixés lliure l’aula per començar les activitats extraescolars. No us enganyaré que hi havia dies que arribava abans per observar a través del vidre de la porta aquelles lliçons que, a més de sorprendre’m per ser una més de les matèries curriculars (impesable en el meu temps i a moltes escoles a l’actualitat), em sorprenien per l’originalitat dels exercicis proposats. Em quedava embadalida amb el treball de l’alumnat, al mateix temps que feia una regressió a temps passats quan jo també feia teatre (tot i que ho feia en una extraescolar de migdia i molt més convencional). Saber més sobre qui és en Ferran i la seva metodologia de treball va ser l’excusa perfecta per demanar-li aquesta entrevista.

Vull fer un parèntesi per parlar d’un tema que sempre m’ha fascinat de tu i mai he gosat preguntar-te: el tipus de teatre que imparteixes. Explica’m què vol dir ser especialista en intervenció socioeducativa a través del teatre, teatre social i teatre de l’oprimit.

El teatre de l’oprimit sorgeix als anys 60 al Brasil, amb una gran influència de Bertolt Bretch i les teories pedagògiques de Paulo Freire. Ve d’una llarga tradició del teatre polític. Són una sèrie de tècniques de teatre interactiu que tenen en comú dues coses: en primer lloc, volen ser unes eines perquè tothom pugui accedir al teatre com a creadors (es diu “tothom pot fer teatre, fins i tot els actors”). En segon, es busca trencar la divisió entre actor i espectador, convertint-lo en el que anomenem “espect-actor”. L’objectiu és trencar el monòleg que s’estableix entre qui puja a l’escenari amb la massa que mira asseguda. En el meu cas, jo treballo, per exemple, amb una associació de veïns que representaran una obra davant d’uns altres veïns que hauran de pujar a l’escenari a participar. Nosaltres aquí a La Tramolla impartim educació en arts escèniques des de l’art, no només per crear futurs artistes, sinò per crear millors persones. Creiem que l’expressió artística és fonamental per formar-nos com a persones.

Per tant, hauria de ser teatre-assignatura per a escoles i centres educatius, més enllà d’una extraescolar.

L’equip de mestres de La Tramolla estem convençuts que la dansa i el teatre, com a molts altres països, han de ser assignatures presents en el currículum de l’educació primària i secundària. Mentre això no passi, nosaltres oferim aquest servei. Però, és clar, si això ho impartim aquí, creem una desigualtat de base, perquè el que no passa a l’escola pública, no arriba a tothom. Per tant, estem fent esforços per poder entrar-hi amb diferents projectes. A partir de gener, comencem un programa finançat pel Govern a quatre escoles de Mollet, per treballar la resolució directa de conflictes, habilitats socials, la comunicació, relació, expressió i comunicació a través del teatre. Això em fa molt content. És el projecte que va començar a Can Besora però tindrà una continuació i està molt més evolucionat.

A l’Argentina, la cultura té un valor social que aquí no té.

En Ferran va estudiar a La Casona. El seu director i mestre, en Fernando Griffell, parlava contínuament del que havia estat el seu mentor, el també argentí Raul Serrano. Quan el Ferran va saber d’un curs a Madrid que impartina en Serrano, no va dubtar en fer la maleta i anar-hi. Aquell veterà tan savi havia estudiat a Moscú amb els deixebles de Stanislavsky i va deixar tan encisat a en Ferran que el va seguir fins a Buenos Aires per fer un postgrau d’interpretació, mentre cursava en paral·lel un màster de pedagogia teatral. Quan va tornar, va fer un màster en educació social a la UNED i es va posar a treballar al centre ocupacional El Bosc de Mollet impartint classes de teatre. Tot i l’extensa formació que acumulava, encara va sentir que necessitava més eines per treballar amb persones amb discapacitats i va fer unes jornades de teatre i educació a Barcelona on es va retrobar amb el Jordi Forcades. Havia de ser un curs específic però va acabar estudiant més temps i treballant allà mateix, al Fornd de Teatre Pa’tothom. En acabat, va tornar a llatinoamerica (Buenos Aires, Brasil i Rio de Janeiro), on va poder treballar a l’epicentre del teatre de l’oprimit i impregnar-se’n encara més.

T’has format i treballat a diferents escoles de Barcelona, però també de l’Argentina. Com s’implanta aquest tipus de teatre a dos països tan diferents?

A l’Argentina és un dels llocs on més he après. La cultura en general té un valor social que aquí no té (englobant també el teatre i les arts escèniques). La consideració social dels actors i actrius, els mestres o els escriptors és molt diferent que aquí. A Espanya no li hem donat mai la importància que hauria de tenir i això arrossega moltes altres coses. A l’Argentina és un país a on hauré de tornar en algun moment.

És un repte fer de joglar, en un monòleg que interpel·lo a un públic que està lluny, separat i amb la cara tapada.

Com a actor professional, en Ferran no ha participat en gaires muntatges, però sí que no acabaríem mai de mencionar tots els amateurs en els que ha aparegut. Tal i com hem dit, el món del teatre professional mai ha despertat el seu interès, sempre s’ha sentit més atret per l’educació i els espectacles off. En una altra vida, en Ferran segur que havia estat joglar, artista ambulant o trobador, perquè el seu escenari preferit són les places i patis exteriors.

El naixement del Joglar és el teu retorn als escenaris després d’uns anys, com ha estat l’experiència de retrobar-te davant del públic? Volia dir “cara a cara” amb l’espectador, però amb la mascareta, seria més “ulls a ulls”.

És un repte fer de joglar, en un monòleg que interpel·lo al públic i trenco la quarta paret, amb un públic que està lluny, separat i amb la cara tapada. Només veus els ulls, no pots veure si hi ha un inici de somriure, són moltes cares de pòquer mirant-te.

Es tracta d’un monòleg basat en tres textos de Dario Fo, una selecció, traducció i adaptació feta i interpretada per tu mateix. Per què Fo?

Jo tinc molts projectes personals en stand by. Un d’aquests era parlar sobre la joglaria i Dario Fo n’és el pare. Vaig començar a investigar i, de cop i volta, tenia un espectacle muntat exclusivament sobre aquest tema. Tot va encaixar sense gairebé voler-ho. És la primera vegada que un procès creatiu em surt tant rodó.

El naixement del Joglar va inaugurar aquesta petita sala de representacions a la Tramolla. Contra tot pronòstic! Perquè justament s’havia d’estrenar el 13 de març: el dia que es va decretar l’Estat d’alarma.

No era El naixement del Joglar: havia de venir una companyia de València just aquell dia. La sala es va inaugurar finalment a l’octubre. Vam poder fer tres funcions d’El naixement del Joglar i un altre cop tancats. L’obra s’havia estrenat al setembre al jardinet del Casal i molta gent es va quedar amb ganes de veure-la, per això vaig decidir inaugurar-la amb aquest monòleg.

I, lamentablement, el Cicle de Teatre de Prop també s’ha vist afectat per les restriccions actuals. 

Vam fer una inversió per adaptar l’aula com una sala de petit format on poguéssim oferir el que vam anomenar un Cicle de Teatre de Prop. Així tindríem una programació de teatre escènica a Mollet, que falta ens fa. Però no es va poder fer… Només ens deixin obrir, ho tenim tot preparat!

“Ens en sortirem!”, diu tothom… Però la cultura soportarà totes aquestes limitacions (horàries, reducció d’aforament, prohibitives en la formació)? Et faig la pregunta directament com un cop de puny: sobreviurà la cultura en directe després de la pandèmia?

Persistirà. No sé si aquest espai sobreviurà, jo faré tot el possible, però la situació ho fa bastant difícil. Però si no és aquí, hi haurà un altre espai semblant. Moltes activitats cauran a terra i en naixeran unes altres segur: aquesta és la meva esperança.