Dani Bernabé

“La professió d’actor, tot i ser molt dura, és realment la que porto a dins”.

TAMBÉ POTS ESCOLTAR L’ENTREVISTA A RÀDIO MOLLET (25/10/2023)

La darrera vegada que vam coincidir amb en Dani Bernabé ara fa 9 anys. Era aleshores el meu professor de teatre i estàvem preparant l’obra de fi de curs. Però aquell dia vam quedar per fer un cafè i, per motius personals, vaig haver de dir-li que no podria actuar. Us asseguro que hagués començat aquest text amb fotografies d’aquell espectacle i, sens dubte, començaríem de la manera que més li agrada a en Bernabé: rient. Doncs sí que ho farem, ja veureu, perquè qui riu l’últim riu més a gust!

En Dani Bernabé va debutar amb l’obra Campi qui pugui amb uns 14/15 anys, però ja se li havia despertat el cuquet pel teatre de ben petit, quan anava a l’escola Salvador Espriu. Aquest va ser el seu debut en públic, però si l’haguéssim pogut veure a través del mirall, feia anys que imitava a actors clàssics hollywoodians com Marlon Brando, Cary Grant o Gary Cooper. Ja veieu que és un cinèfil empedreït! Com a mostra, la col·lecció de pel·lícules originals que té a casa, com si d’un museu del cinema es tractés.

Des de Campi qui pugui ja no ha deixat mai d’actuar, sigui en un escenari o sigui davant de la càmera. Destaquem que en Bernabé va ser el primer arcàngel Sant Miquel que va interpretar un noi a Els Pastorets de Granollers. Sempre havia estat una dona, fins que l’Emili Galo es va decidir a buscar un actor jove, alt, ros i amb ulls clars: clara descripció d’en Dani Bernabé. Com a anècdota, us explicaré que no ha estat l’únic pioner de la família: l’àvia, als anys 30, va revol·lucionar el món de la música impartint classes de piano, una professió inèdita per a una dona!

El primer curs d’interpretació que va rebre va ser a La Saleta, on va estudiar dos anys amb l’Ever Martín. Allà es van trobar una colla d’aficionats amb moltes ganes de fer teatre; d’aquest desig va nèixer Sogtulakk, la primera companyia de la que va formar part i de la que conserva grans records. I qui no! Us confessaré que jo era ben joveneta i aspirava a entrar-hi, i més després de veure Pels pèls, la comèdia de més èxit i amb la que van voltar per tota Catalunya.

La formació acadèmica d’en Dani Bernabé és molt extensa, de fet, no ha deixat mai d’estudiar ja que, per a ell, la professió d’actor s’ha d’anar aprenent dia a dia, amb constància, dedicació i reciclatge intensiu. Es va graduar en Formació de l’Actor a l’Escola Nancy Tuñón i va cursar el Grau i el Trainning Professional d’actors de cinema amb Joan Frank Charansonnet a La Salamandra, de Barcelona, del 2012 al 2018. També s’ha format en dansa creativa amb la Carmen Nájera; commedia de’llarte amb l’Eugènia González; ha fet cursos d’animació, jócker, teatre musical, doblatge, dicció… A l’actualitat, continua els estudis de cant, que va iniciar fa uns anys i amb els que espera millorar la seva tècnica vocal.

Tots aquests cursos formatius, van donar confiança a en Bernabé per provar d’impartir classes, una vessant que realment li causa molt de respecte. Considera que s’ha d’estar molt preparat per dedicar-se a la docència, no només és una qüestió de títols, cal haver trepitjat escenaris i tenir empatia amb l’alumne. Dono fe que sí que la té, ja he dit que va ser professor meu. Però haig de reconèixer que abans de conèixer-lo en persona, jo ja sabia qui era en Dani Bernabé. De fet, tot granollerí sap qui és en Dani Bernabé. Si tanco els ulls i hi penso, el veig per la ciutat, amb la samarreta de Blaus, èssent un dels pioners de la Festa Major. També fent animacions pel Gran Centre, potser vestit de dona, o fent d’speaker. Això sí, el meu arxivador de records mentals no para de veure’l en les seves mil vessants: d’intèrpret, cantant, ballant, fent malabars…

En Dani Bernabé ha treballat en spots televisius, ha fet diverses participacions a sèries de televisió, ha estat actor radiofònic a COM RADIO, tertulià a la RAP 107 i ha participat a videoclips com Más y más del grup musical La Unión.

A la gran pantalla, en Dani Bernabé ha actuat i produït les pel·lícules dirigides pel Joan Frank Charansonnet Anunnaki. El Origen; Pàtria. La llegenda d’Otger Cataló; Doctrina; Ánima; i Terra de Telers. També participa com a actor, entre d’altres, als llargmetratges Cierzo. Relatos fantásticos, de Daniel Bayona; Peces, de Sergi Castelar; i a curtmetratges com Proyecto nebula, de Gemma Alfós; o Dolor de simientes, de José San Páez.

Damunt dels escenaris, l’hem pogut veure a les obres de Sogtulakk Els meus amics, Kràmpack o Ja en tinc 30!; i a les produccions musicals de Milnotes Els Pirates, La Corte de Faraón, Katiuska, Tiramisú sarsuelístic i la última estrenada Chicago. Però la seva vinculació amb aquesta darrera companyia va més enllà de la interpretació: és també professor d’interpretació de l’escola musical Milnotes i el proper dia 27 estrenarà, en una de les sales del centre, el show cabaret Divas al rojo vivo, escrit per ell mateix i interpretat juntament amb l’Adrià Fornos i en Joan Garrido. Si la voleu veure, haurà de ser ja per al 22 de maig, perquè les funcions del dia 27 de febrer i 28 de març ja estan exhaurides!

M’he compromès a acabar amb uns riures i així sigui. Aquest cap d’any, en Dani Bernabé va presentar un programa de Reggaeton juntament amb en Joan Garrido. Us explico una anècdota que encara ric quan hi penso: en el moment del maquillatge, quan li van preguntar quin era el seu paper, va respondre que era el “cuñao” (en relació al personatge d’en Garrido). La maquilladora va començar a fer-li arrugues i, quan el Dani es va mirar al mirall, no entenia per què feia d’avi. La sorpresa va ser enorme quan la maquilladora va començar a rumiar com ocultar-li les dents i va entendre que l’estaven personificant no en el germà polític d’en Garrido sinò en el “rialletes” esdentegat del programa del Jesús Quintero.

Si seguiu l’entrevista de continuació, mencionem a la gran Carulla, que definim com l’“àvia de Catalunya”. Estic segura que en Bernabé esdevindrà l’“avi de Granollers”, m’atreveixo a dir que farà d’actor fins que els anys li ho permetin. Perquè quan l’ofici d’actor es porta a la sang, és un privilegi actuar de per vida.

https://www.youtube.com/watch?v=WQz3uoZl-w0

Bona tarda, Dani Bernabé, un dels actors polifacètics més coneguts i més treballadors de Granollers. Teatre, musicals, cinema, ràdio… comencem amb una pregunta difícil: quina és la cara d’aquest prisma que és en Dani Bernabé amb la que t’hi sents més a gust?

Sí que és difícil (riu). Com a actor et diré ser polifacètic en sí és el que m’agrada. M’encanta posar-me en la pell de qualsevol personatge, per molt desagradable que sigui, intento buscar-li la part més positiva. I com a persona, obviament, un prisma optimista, alegre i vital. Sobre tot en els moments que vivim ara. Penso que la millor medicina que pot tenir una persona sempre és el seu somriure. Jo sóc una persona que sempre estic amb un somriure i crec que és una bona manera d’enfrontar-se a les diferents situacions de la vida, siguin bones o dolentes.

I quan no dones la cara (o la veu!), quina escolliries: professor, productor, director, actor…?

Si incloïm l’actor, no tinc dubtes! He provat totes les vessants que has mencionat, totes tenen el seu què, però la que més m’omple és la interpretació, seguida de la docència. Vaig descobrir que m’agradava tot el feed-back i empatia amb l’alumnat. Penso que hi ha molta gent que dóna classes que no serveix, no parlo de coneixements, es tracta de l’empatia amb les persones i els alumnes. I això ho tens o no ho tens. I darrerament he recuperat una faceta que la tenia de petit i la tenia abandonada: escriptor-guionista. En realitat és d’escriptor, però hi afegeixo guionista perquè he fet una sèrie de guions durant aquesta pandèmia de projectes que tenia al cap. Un es farà ben aviat i n’estic molt content!

Fa poquet llegia una entrevista a la gran Montserrat Carulla en la que deia que ser actriu no es decideix: “una ho és o no ho és”. Amb tots els respectes per l’“àvia de Catalunya” i sota el meu punt de vista, és una frase que podria ser teva perfectament.

Hi estic molt d’acord. Saps quan parlem del famós “cuc” que portem a dins? Però no només en el món de la interpretació, sinò en qualsevol branca de l’art. Aquest cuc el tens o no el tens. La tècnica és importantíssima, però hi ha un talent innat que hi és o no. Hi ha moltes professions que no podria fer-les, no són la meva vocació. És molt important saber per a què serveixes i per a què no. No és fàcil, s’ha d’anar descobrint. Jo vaig tenir la sort de petit que vaig tenir molt clar que m’agradava la interpretació perquè imitava tots els actors de les pel·lícules clàssiques davant el mirall. Si veia una del Gary Cooper, jo era Gary Cooper. Si veia una del Cary Grant, jo era Cary Grant.

Referint-nos a la teva feina com a productor per a Dejavú Films, una productora de Granollers que aposta pel cinema català, totalment independent. No rebeu ajudes públiques ni subvencions. Què difícil tirar endavant… i trist aquest nul suport pel cinema d’autor del nostre país!

Primer de tot, fa un any i escaig que no formo part d’aquesta productora. Vaig estar-hi cinc anys i precisament no hi sóc perquè, tornant una mica al què parlàvem abans, prioritzo el tema actor davant de tota la resta. Ser productor és molt difícil, t’absorveix tant de temps i tanta energia que estava aparcant la meva carrera com a actor. Fins i tot compaginava la producció amb la interpretació, com per exemple, als films Doctrina o Pàtria. T’asseguro que vaig anar molt de bòlit, tant en una faceta com en l’altra! Aquí és on vaig fer balança i em vaig dir: què m’està omplint més i que m’està “cremant” més? La professió d’actor, tot i ser molt dura, és realment la que porto a dins. Vaig fer un màster accelerat com a productor i t’haig de dir que no m’empenedeixo gens. He conegut molt més aquest negoci i m’ha donat molts recursos i comprensió com a actor. Sembla que vaig ser una mica visionari, perquè vaig deixar-ho poc abans de la pandèmia, i no vull posar-me a la pell de les persones que ara porten una producció. Tot i que també és veritat que ens hem de reinventar enfront de tota mena de situació per poder seguir endavant. Jo, com acabo de dir, he tornat a escriure. Segur que si no haguéssim viscut un confinament, no ho hagués fet. Així que a allò que no ha de durar, no t’hi has d’acostumar: avancem amb un somriure i optimisme, que sempre tot passa per alguna cosa!

Ens hem de reinventar enfront de tota mena de situació per poder seguir endavant.

Parlant del moment actual, t’he escoltat dir que la COVID19 és moment de recuperar el nen interior que tots portem dins.

Això ho vaig dir en ple estat d’alarma i em vaig adonar que tots portem un nen a dins (als meus alumnes sempre els proposo que juguin, que s’oblidin que és un exercici i a jugar!). Si t’hi fixes, al principi del virus, tothom deia que els nens eren els menys afectats. Per alguna cosa serà! Si enfoquem la vida des de la inocència, la il·lusió, l’alegria i la bondat que té un nen, en tots els aspectes de la vida, potser tots seríem més feliços.

Durant el confinament, va brillar molt aquest esperit d’en Dani “petit” amb els “Bernachallenge” que vau proposar amb la teva filla. Què més vas fer durant el confinament?
Vaig aparèixer en un capítol de L’Antònia Forever, fent de Sandro King, una paròdia de l’endeví Sandro Rey. Els “Bernachallenge” van començar com un joc a casa. La meva filla, la Júlia, es va començar a familiaritzar amb el TikTok i em va demanar fer-ne un junts. Al principi va ser una mica per provar, el vaig penjar sense més pretensions i va agradar, tenia molts likes! Li vaig trobar la gràcia i vaig pensar en fer una secció per penjar un setmanal, com a punt d’humor, música i alegria en aquest estat d’alarma.

Et segueixo, i precisament per això et proposo un joc! M’agradaria dir-te un seguit de paraules que, quan penso en tu, inevitablement em venen al cap. I m’agradaria que responguéssis igual, amb la primera paraula/paraules que t’inspirin.
Blaus: Festa! Granollers: casa. La corte del Faraón: espectacular. Chicago: somni. Milnotes: casa també. Sogtulakk: en una paraula? Buf! Principis. Kràmpak: alegria. Docència: feina. Somriure: vitalitat. A la última, faré trampes i ajuntaré tres en una… “Súperdivadivina”! pròxim espectacle, no us el perdeu: és el meu guió.

Sóc heterosexual i pare de dos fills, i puc posar-me a la pell d’una dona o qualsevol altre personatge perquè sóc actor.

No només et veig de vermell a les Divas, t’he vist fent de dona en vàries ocasions i sempre estàs “superdivadivina”.

Si em permets fer un apunt, com hem dit a l’inici de l’entrevista, jo sóc un actor polifacètic que ha fet molts personatges (bons, dolents, assessins, violadors, maltractadors, periodistes, àngels…). Em sap greu que, en aquesta professió, quan et poses en la pell de segons quin personatge, ja no ets un actor seriós. Estic cansat de sentir que certes comèdies o animacions, si fas de dona o de travestit, ets un actor de segona. Gent de l’ofici ho defineix de manera pejorativa. Passa una mica el mateix amb els pallassos. Per a mi és súper digne. Ja m’agradaria veure’ls a ells, perquè no és gens fàcil! És més, quan et poses en la pell d’un personatge així, automàticament la gent associa que ets gay o bisexual, desgraciadament encara passa això avui dia. Jo sóc heterosexual i pare de dos fills, i puc posar-me a la pell d’una dona o qualsevol altre personatge perquè sóc actor.

I sobre projectes en ferm: el proper 27 de febrer et veurem a Divas al rojo vivo. Explica’ns una mica més sobre aquest show i també a on més et podrem veure.

La il·lusió i els projectes no han de faltar mai, tot i la incertesa del moment. Divas al rojo vivo és un espectacle d’una hora i quart de durada, d’un guió meu. Són tres actors que personifiquen a unes dives… però no és gens fàcil ser una diva! No parlo de ser una diva davant de públic, sinò de les dives quan s’han apagat els focus. Sí veurem al personatge en el moment del show, però també com són un cop de portes endins. L’altra cara de la diva. Sempre en clau còmica, riurem i passarem una bona estona. També cantem i ballem en directe, amb uns tocs de cabaret. En resum, tres dives apassionades del glamour, dels escenaris i els focus, però que són molt diferents entre elles i que, un cop apagades les llums, tenen la seva pròpia personalitat, amb les seves inseguretats i pors. També tinc en ment un altre guió: són una sèrie de monòlegs interpretats per diferents actors, on es barreja el drama i la comèdia, i que tenen com a punt d’unió les emocions i sentiments. I voldria relacionar-los amb els colors. Ah! I moltes ganes de tornar a fer cinema en el futur, tot i que serà més complicat!

Si enfoquem la vida des de la inocència, la il·lusió, l’alegria i la bondat que té un nen, potser tots seríem més feliços.