Jordi Banacolocha

“No es pot fer teatre si no te l’estimes”.

Ens rep amb el seu barret panamà, negre, amb un gran somriure sota el seu bigoti blanc, tots dos amagats sota la mascareta. I, com no podia ser d’una altra manera, quedem a Sant Andreu, a un edifici tan emblemàtic i arrelat a la història del barri com ell: a l’antiga Fàbrica de fils i teixits Fabra i Coats. És un plaer conèixer personalment a en Jordi Banacolocha, un dels actors més veterans de l’escena i les telesèries catalanes. Tan entranyable com encisador poder escoltar-lo parlar, fent un recorregut pels últims 60 anys de la història del nostre teatre.

Començarem parlant del seu característic cognom. La clotxa és una empadada típica valenciana, pròpia de les comarques del Maestrat, que es caracteritza per ser un cantó del pa rodó buidat i farcit d’ingredients propis de la dieta mediterrània de payès. Segons en Jordi, segurament “bona clotxa” va derivar a Banacolocha i són només en l’actualitat cinc persones qui porten aquest apetitós cognom: el seu fill, la filla, el germà, el seu nebot i ell mateix.

Vaig entrar al món professional de pura carambola.

De ben petit ja es passejava pels escenaris i entre les butaques del Casal de Sant Andreu. El seu pare, en Joan Banacolocha, va ser durant molts anys el primer actor i director de la companyia de teatre. Cada diumenge al matí, s’emportava de la mà al petit i l’asseia a primera fila mentre col·locava els decorats i les llums per a l’obra de la tarda. “El meu pare fa màgia!”, pensava en Jordi, “Jo vull estar allà dalt!”. I a mida que va anar creixent, més desitjava pujar a l’escenari, però no hi havia manera que el pare li donés cap paper. Als 10 anys es va “otorgar” ell mateix els seus papers: escollia de l’obra que es representaria aquella setmana el personatge que més li esqueia i se l’estudiava. I arribats el diumenge, quan li tocava sortir a escena, ell deia interiorment el paper des de la butaca imaginant-se dalt de l’escenari. Només actuava fent de dimoniet a Els Pastorets o dins el cor de les sarsueles, ja que eren dues produccions on es necessitaven molts actors a les taules. No va ser fins que un nou director va substituir un temps al seu pare quan va debutar fent de criat a La Caraba de Pedro Muñoz Seca, dient dues frases que van ser per a ell, com un somni fet realitat. I des d’aleshores, ja no ha parat mai d’actuar.

Va ser una gran formació diària, ja que es representava una obra per setmana: s’assajava de dilluns a divendres, dissabte assaig general i el diumenge, l’estrena. Una estrena on hi assistia tot el barri, omplint el teatre de gom a gom. Fins que als 70, amb la “guerra dels 600”, el teatre amateur va patir una davallada, perquè tant el públic com molts actors de la companyia, marxaven amb el cotxe per distreure’s fora del barri. Era moment de la creació de noves companyies amb persones compromeses com ell; així va nèixer el grup Antifaz i l’Ou Nou Teatre, de les quals va ser-ne fundador i on va coincidir amb en Joan Bas, qui va donar-li una base més profunda com a actor i el va introduir a la televisió a finals dels anys setanta i inici dels vuitanta, fent papers a programes infantils com Quitxalla i La Cucafera i, més endavant, a sèries i culebrots com Nissaga de Poder, Plats Bruts o Ventdelplà. El salt al teatre professional el va donar quan en Jordi Mesalles li va oferir una participació a l’Art de la Comèdia, amb la Gàbia de Vic, i allà el va fitxar en Sergi Belbel per fer el seu primer paper d’avi a La Filla del Mar.

©Ramon Ferrandis

No és però fins al 2001 que es dedica en exclusiva a la interpretació. Va treballar 41 anys a la Pegaso, compaginant durant 20 anys el teatre amb la seva feina d’informàtic (va ser de la segona generació d’informàtics llicenciats a Barcelona).

Són més de 200 obres en les que ha participat a més d’incontables capítols televisius. Per citar-ne algun més dels que hem mencionat, ha esdevingut un intèrpret habitual en sèries com Hospital CentralEl cor de la ciutat, IsabelCuéntame cómo pasó o Kubala, Moreno i Manchón, entre d’altres. En teatre, ha participat en Un dia de la Mercè Rodoreda; Després de la pluja del Sergi Belbel; Dissabte, diumenge i dilluns de l’Eduardo De Filippo; Agost del Tracy Letts; i Liceistes i Cruzados d’en Serafí Pitarra, entre d’altres. Ha actuat també als telefilms Jo seré el seu gendreMirall trencatA Mariñeira i Olor de colònia i a pel·lícules com Excuses!, del Joel Joan i El gran Vázquez, de l’Óscar Aibar. L’any 2014 va ser guardonat amb el premi Arlequí de teatre. 

Una llarga trajectòria professional, molt variada, que engloba papers còmics i dramàtics, tot i que prefereix actuar, aprendre i autosuperar-se fent un bon drama perquè, segons reconeix, la comèdia li surt més fàcilment.

https://youtu.be/EEG1ilZmncc
Entrevista sencera a en Jordi Banacolocha

Bona tarda, Jordi Banacolocha. Documentant-me per fer aquesta entrevista, t’he vist en un vídeo de l’Associació d’actors en el que afirmes rotundament que “la cultura és treball”. Lamentablement, en aquests moments, podríem matisar que no ho “és” sinò que “hauria de ser-ho”?

Estem passant una època molt “fotuda”… Tot i que a mi no m’afecta tant primer perquè estic jubilat i, després, que he tingut una temporada que he treballat força. El meu cas no és el general: ara està molt complicat treballar.

Als 3 anys ja acompanyaves al pare al Casal de Sant Andreu els diumenges, aleshores el director, per preparar-ho tot per l’estrena de la tarda. Em crida l’atenció com és que vas trigar tants anys en decidir-te a dedicar-te professionalment a una professió que ja la portaves a la sang?

És veritat, jo també m’ho pregunto! No és el mateix ara que els anys 60. No fa gaire vaig llegir un llibre en què explica una mica la seva vida en Lluís Homar i és una mica paral·lel al que em va passar a mi. Però ell va tenir la sort que, en un moment determinat quan encara era molt jovenet, li van donar la possibilitat de passar a la professió. Vaig caure a la “trampa” de la vida. D’entrada jo no en tenia ni idea que existia l’Institut del Teatre. Treballava a la Pegaso, vaig començar als 15 anys i vaig estar 41 anys i mig. Li vaig dir al meu pare que volia fer teatre, i ell em va dir “fes-ne! però mentrestant ves treballant en alguna cosa”. Vaig tenir la sort o la desgràcia que als 19 anys vaig entrar al món de la informàtica i m’ho pagaven molt bé. Em vaig casar als 22 anys i als 23 ja tenia una criatura. Era molt arriscat en aquells moments! Imagina’t dir a la família l’any 67 que deixo la Pegaso, on m’estic guanyant la vida la mar de bé, i em dedico al món del teatre que Déu sap el què passarà. Hi havia poquíssim teatre aleshores a Barcelona, la majoria dels qui van fer aquest pas, o bé entraven a l’Institut o bé se n’anaven a Madrid: la Mercè Sampietro, en Josep Maria Pou, l’Anna Maria Barbany… De vegades penso: “com és que no t’ho vas plantejar abans de casar-te?”. Vaig acabar entrant al món professional de pura carambola! Jo a Sant Andreu feia teatre i era feliç, per tant, el cuc ja el tenia satisfet. Entre els que treballàvem allà, hi havia en Joan Bas, que va entrar a TV3 com a director de dramàtics i va començar a donar-me feines a la televisió. Eren cosetes petites per donar-li a un professional i me les oferia a mi. I cada vegada anava fent més! De cop i volta van fer el SAT, jo tenia aleshores 40 anys, i allà vaig començar a fer teatre professional. Si m’hagués vingut als 20, segur que ho hagués fet!

Has parlat de carambola, però no sé si en el teu cas va ser una casualitat o una causalitat…

Jo sempre pensava: “quan em jubili, em dedicaré a fer teatre”. Vaig buscar obstinadament que em fotessin al carrer, però em va costar 10 anys! L’any 1992 vaig entrar al Romea a fer La filla del mar amb el Sergi Belbel. T’haig de dir que la meva vida va canviar en conèixer al Belbel. En el moment que vaig veure que m’hi podia dedicar i els meus fills ja tenien edat d’espabilar-se, jo volia marxar bé de la Pegaso. Però no hi havia forma… Fins al 2001 no ho vaig aconseguir! Van ser uns anys en què anava molt de cul.

Jo ara estic a una situació ideal: m’ofereixen una cosa que m’agrada, la faig; no m’agrada, no la faig.

La setmana passada vaig tenir ocasió d’entrevistar a l’Àngels Gonyalons, que destacava la importància dels nostres predecessors: no seríem qui som ni estaríem on estem sense ells. Parlem dels teus: un, està clar que el teu pare; jo t’associo també amb en Joan Bas, els germans Lucchetti, en Jordi Mesalles, en Sergi Belbel…

El meu pare, fonamental: jo el veia fent teatre des que tinc ús de raó. Amb els germans Lucchetti vam començar el TNC Sant Andreu (el Teatre del Nord de la Ciutat), que va funcionar durant un temps. Nosaltres volíem fer el Lliure a Sant Andreu, però no vam tenir la sort de trobar un local que s’avingués a deixar-nos les instal·lacions. El casal estava abandonat, no hi havia ningú, només nosaltres i un esbart que funcionava. Nosaltres vam allà a començar a fer teatre i, aleshores, les forces vives del casal van resucitar i ens van fer fora. Potser si haguéssim continuat, amb una mica de sort, sí que haguéssim construït un projecte com el Lliure. La gran majoria dels que estàvem al grup, que es deia l’Ou Nou, ens vam dedicar finalment a la professió: en Roger Batalla, el Norbert Íber, la Carme Abril, en Francesc Forés, el meu germà que fa de productor…

De fet, el pare no et donava cap paper a les seves obres perquè no et distreguéssis dels estudis, però sé que tu, amb tansols 10 anys, te n’estudiaves un i el deies mentalment entre bambalines…

A la tauleta de nit, el meu pare tenia un escampall d’obres de teatre i, a sobre de tot, sempre la que s’estava assajant. Jo me la llegia i, si sortia un noi jovenet, pensava que aviam si em donava el paper a mi… i sempre li donava a un amic meu. “Per què li dona a un altre si sap que a mi m’agrada molt fer teatre?”. Mai m’ha dit per què no. Quan va tenir un problema de salut, va deixar la direcció i la va agafar en Joan Artès, que aleshores era el primer actor de la companyia del casal. I va ser el primer qui em va donar un paper. Jo tenia 15 anys. Amb el meu pare només sortia quan es feien sarsueles o Els pastorets. I va funcionar la primera vegada, tant que em va donar un segon paper, un tercer… Quan el meu pare va tornar, em va haver de donar papers per força. Com a referents doncs tinc en Joan Banacholocha, en Joan Artès i el tercer, en Joan Bas, qui es va dedicar a pulir el que jo podia donar de si. Ell em va ensenyar a estar a dalt de l’escenari de manera professional. I després en Sergi Belbel.

A la pregunta anterior m’he referit a la teva passió, però és més aviat amor. Segons t’he llegit: no pots ser actor sense estimar el teatre.

No es pot fer teatre si no te l’estimes. És molt dur, es passen molts nervis. Has d’estimar-lo molt perquè et dóna moltes satisfaccions, però et passes tota la vida estudiant. És molt pesat estudiar… Ara el primer que miro és que sigui un paper curtet. Fa 20 anys em fixava i si era curt pensaba quina merda de paper. És una professió vocacional segur.

Vas començar fent Els Pastorets al mateix casal: d’aquí la teva vinculació i passió pel teatre amateur. T’he sentit dir que el teatre com a extraescolar és una de les activitats més maques que pot fer la mainada, què n’opines de tantes restriccions que s’estan imposant a les escoles de teatre i a les extraescolars en general?

No sóc capaç de dir si realment és convenient d’una forma sanitària… Ara, sí que puc dir que el teatre és una de les activitats més creatives, de companyonia, aprens a treballar i a confiar en l’altre… Tan per gent jove com gent gran. És una de les activitats més divertides que hi ha.

Així com la Carulla és l’àvia de Catalunya, en Banacolocha és per a mi l’avi. Ella va retirar-se dels escenaris als 84, en un moment clau i la ment encara molt lúcida, com t’agradaria a tu dir adéu als escenaris?

Darrerament amb la meva dona en parlem, que m’he de començar a plantejar deixar-ho. El dia a dia es fa pesat per a mi. El diumenge, ben dinat, que potser estàs fent una festa amb tota la família i et toca marxar per anar a fer teatre… Tinc la sort que n’he fet molt, de teatre. Des de l’any 90, sempre he estat actuant o assajant. Ara és potser la primera vegada a la vida que de moment no tinc res. Et parlo de teatre. Sempre he tingut molta feina, potser perquè tinc una edat que no és molt habitual. El que és important és estar a l’agenda d’un director que treballa, com és el meu cas. Jo ara m’ho plantejo, si ho deixaré un dia o un altre… però t’ho dic ara perquè fa poc que he acabat els bolus d’una comèdia. Segur que en un parell de mesos estaré pensant: “què passa, que no es recorda ningú de mi?”. És un verí! Però algun dia s’acabarà… I la salut, també importa molt en aquesta feina.

Em plantejo deixar el teatre dia o un altre, però t’ho dic ara perquè fa poc que he acabat els bolus d’una comèdia.

N’has fet molts de personatges entranyables: en Llibert a Ventdelplà, el Jesús a La Riera, en Tomàs de Nissaga de Poder, Joan II d’Aragó a Isabel, l’Albert Camús a Merlí i ara en Ramon a Com si fos ahir. Però un dels que amb més estima recordes és l’Oriol, el pare hippy de Plats bruts.

Fent de Joan II ho vaig passar molt bé!

Vau fer molt bon equip amb l’Anna Barbany i amb tot el repartiment, com deus haver patit aquests dies amb en Jordi Sánchez! Ens ha tingut a tots amb l’ai al cor.

Estava molt amoïnat perquè no tenia directes i no sabia exaxtament què li estava passant. Al final li vaig enviar un missatge al Pep Antón Gómez, el director amb el que estàvem treballant i ell em va informar. Ara se n’ha ensortit. Ens estimem molt amb el Jordi!

Com heu viscut a casa tota la temporada de confinament? Tens dos néts i una filla que viu fora de Barcelona, hauran estat uns dies bastant delicats per a la família.

Hem descobert la vídeo conferència. Amb la meva filla vam estar ben bé des de març fins a juny sense veure’ns directament. Al principi de tot, al mes de març, vaig passar la COVID19. Em va venir d’un dia o dos que si encara hagués tingut febre, m’haguessin ingressat. Ho vaig passar com un “gripasso” que no m’acababa de marxar, amb 10/12 dies de febre, sense ganes de fer res ni menjar, ni llegir, ni veure la televisió. Després ho va tenir la dona, que li va durar un mes amb una mena d’afecció a la pell. El confinament no vaig pasar-ho malament: vam estar els dos a casa, amb una terrassa, al solet de la primavera. L’aventatge nostre va ser no tenir que preocupar-nos per l’assumpte econòmic. Estar jubilat, és el que té. Jo ara estic a una situació ideal: m’ofereixen una cosa que m’agrada, la faig; no m’agrada, no la faig; no me la paguen bé, doncs tampoc la faig… bé, al final sempre l’acabo fent però!

Ara et podem veure a Com si fos ahir. Estaràs tota la temporada?

Ja vaig acabar el paper. Bé, si no et maten, sempre tens la possibilitat que et reagafin. Vaig firmar per a dos mesos, vam acabar de gravar per a les festes de nadal. Jo confio que podria tornar, perquè el personatge tenia gràcia i va finalitzar d’una manera una mica estranya.

El teatre és una de les activitats més creatives, tan per gent jove com gent gran.

©Ramon Ferrandis

Fem un timbal de preguntes ràpides, t’engresques?
Una tarda de diumenge veient el Barça o una bona obra de teatre?
Avui en dia, anirira a veure l’obra de teatre. Després, en arribar a casa, passaria el partit de futbol per la tele.
Si no fossis Santandreuenc, quin altre barri de Barcelona triaries per viure?
Gràcia.
El pare hippy a Plats bruts o l’avi de l’Auca del Senyor Esteve? Són dos puntes, però per triar com a passar-m’ho bé, el Mario de l’Auca del Senyor Esteve.
Quin d’aquests dos t’enduries a una illa deserta: el teu 600 o l’inseparable potet de colònia?
El meu potet de colònia.

No voldria acabar l’entrevista com moltes de les entrevistes des que vas desvelar el teu secret i amulet de la sort sense demanar-te: ens ensenyes el teu potet de colònia?

Sí i tant! Aquí el tinc!

https://vimeo.com/35317867

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top