El virus del riure
“Els qui s’assemblen, es cerquen” diem popularment quan es troben persones que comparteixen certes característiques de personalitat i comportament. Als nostres escenaris hem vist parelles com els estranys Paco Moran i Joan Pera, els magnífics Ana Lizaran i Lluís Homar, els musicals Àngel Llácer i Manu Guix, l’irreverent Joel Joan i Jordi Sánchez i els vinagres Clara Segura i Bruno Oro. Fora el destí, el karma o una serendipitat… visca!
Clara Segura i Bruno Oro es van conèixer a El Alcalde de Zalamea l’any 2000. Més que el paper que interpretaven, els van unir les estones entre escena i escena, les rialles compartides i, sobretot, el trobar l’un en l’altre el mateix sentit de l’humor canalla. Poc temps després van començar un camí junts que els va portar primer a bars, pavellons, espais a l’aire lliure i teatres de poble, des dels més antics fins als més moderns. A aquesta primera Nena maca, per favor, les postres va seguir No et moguis i la popular sèrie Vinagre de TV3. Avui es tornen a trobar a Cobertura, amb el mateix desig (o més) de riure, de riure’s de tot, de provocar més rialles i d’acompanyar a l’espectador en una catarsi emocional més necessària que mai.
L’obra presenta la història d’amor del Guillermo Peñalver i la Roxana, un director de cinema argentí i la protagonista de la seva pel·lícula més exitosa. La parella està passant per un moment molt delicat en la relació: mentre ella triomfa com a icona del feminisme del teixit online, ell viu un declivi professional que els distancia, no només físicament i laboral, també emocionalment. Si s’afegeix una averia de cobertura mundial, semblen estar condemnats a l’Apocalipsi final.
La Roxana i el Guillermo són dos dels gairebé trenta personatges interpretats només per els dos actors, per exemple, la famosa i molt satiritzada Cayetana López de Amor, presentadora de l’espectacle; Marçal el becari, un dels personatges que ja vam conèixer a Vinagre; els dos influencers Nancy i Boris (gosaria a dir que són els personatges més ridiculitzats de tot l’espectacle); el taxista ximplet, que de tan graciós com es pensa, acaba causant rialles d’aquelles sense sentit; o l’entranyable avi del Guillem, ex-projeccionista, de qui va heretar el seu amor pel setè art.
Cobertura és una proposta trepidant, amb un ventall de nombrosos i variats personatges, que acompanyen a l’espectador per diferents moments “cinematogràfics” de la vida de la Roxana i el Guillermo: des del divertit càsting de l’actriu fins a la cerimònia de lliurament de premis, en la què ens sorprèn l’enginy d’altres pel·lícules com la japonesa Yakisoba, la espanyola Deséame, la iraniana Burka o la francesa Vin rouge.
La mascareta no disminueix les rialles del públic, les escoltem des de l’escenari.
Clara Segura, a una entrevista a Revolució 4.0 de Catalunya Ràdio
Sens dubte és una proposta molt actual, que posa sobre la taula la importància de les xarxes socials i els seus efectes en les relacions entre les persones. Una proposta viva, que ha anat afegint noves ocurrències en aquests temps de pandèmia, una de les meves preferites, “la cultura és clara i segura” diu la mateixa actriu en un moment de l’espectacle. Per a Oro és tan actual que no només aporta una dosi d’alegria en aquests temps foscos, sinó que també mostra un paral·lelisme amb aquesta “deficiència de cobertura de l’univers” causada per la COVID-19.
Cobertura es va estrenar abans de la pandèmia i va tenir l’oportunitat de recórrer Catalunya. El virus només els va fer substituir les quatre últimes funcions. L’obra està escrita per el Bruno Oro i l’Alejo Levis, i presenta el debut en la direcció de la Clara Segura. També és la primera producció de la parella, tot i que no ens oblidem de l’aportació de La Perla 29, que ajuda a aportar més professionalitat a l’espectacle. Sigui com sigui, la fórmula funciona: dues temporades, gira i, el més important, ni tan sols les màscares disminueixen el riure del públic a platea.
El públic ve a fer catarsi. Hi ha una part de riure i una altra d’emoció que abans de la pandèmia no hi era.
Bruno Oro, a una entrevista a Àrtic de Betevé