Marc Comellas

“Tothom porta a dins un talent que es pot desenvolupar amb treball i esforç”

TAMBÉ POTS ESCOLTAR L’ENTREVISTA A RÀDIO SILENCI (08/02/2022)

Moltes vegades penso que si l’art no existís, s’hauria d’inventar a mode de sanació. Que totes les arts són una teràpia per l’ànima, de vegades són meditació per la ment i sempre són catarsi, tant per qui les practica com per qui les gaudeix. La dansa, en concret, és un art capaç de fer-nos escapar de l’actualitat en la que vivim, omplint de bellesa l’espai amb un sol gest. Sense ser gran seguidora del món de la dansa, veure un cos de ball a l’uníson em fa entendre que hi ha llenguatges més forts que la parla i que un ballarí en solitari pot expressar més autèntic i convincent que un discurs ben relatat. Disculpeu-me que trenqui la poètica del text, però ho haig de dir. Serveixi aquest espai com a plataforma de debat, a més d’impulsar les arts, per posar “enescena” també qüestions de controvèrsia, com ara: sortir a veure un míting resultarà més sanador que veure un espectacle de dansa? Per a alguns, potser sí; per a molts altres, no ho crec. O és que el risc de contagi és inferior entre els polítics que els ballarins? Vivint en una societat democràtica i teòricament de lliure expressió, assistir a un míting és un dret essencial i obrir la dansa (i les arts en general) al màxim de persones no ho és? Sigui com sigui, la pandèmia ha fet més forts a alguns, però aquests alguns no són ni els ni les ballarines, ja que la COVID19 ha fet de la dansa una de les arts més fràgils.

Avui parlarem amb el Marc Comellas, un ballarí contemporani amb molt de futur. Molts tenim en ment, quan pensem en ballarins joves nois, aquella vida tan sacrificada i de rebuig per part de la família, com li passa al Billy Elliot, o la gran competitivitat per ser la primera ballarina, com li passa a la Natalie Portman a El cigne negre, que a més prové d’una saga familiar on la mare també era ballarina. Tragèdies, com diu en Marc, que res en absolut tenen a veure amb la seva història.

Ni prejudicis, ni insults, ni barreres familiars. Tampoc prové d’una saga familiar dedicada a la dansa, només una tieta per part de mare, que es dedica a la dansa espanyola, i una cosina del pare, al lindy hop. En Marc ha ballat clàssic, lindy hop i contemporani, éssent aquest últim l’estil de ball que més li agrada i al que vol dedicar-s’hi. De petit el que li agradava realment era actuar: a casa es muntava els seus propis escenaris, on ballava, cantava i actuava. Va decidir apuntar-se a les extraescolars de música, fent uns cursos de piano, i a dansa.

Els seus primers passos de ball van ser a casa, de ben petit. Amb les seves paraules, ballar és un instint natural i emocionant, és la seva manera d’expressar emocions i transformar el seus pensaments, de descobrir els impulsos i les capacitats del seu cos. Per això des que té memòria, mai ha pogut evitar ballar a casa, al carrer, dalt d’un escenari o allà on estigués. Es va apuntar a una escola de dansa amb 7 anys, a l’Àgueda Murillo de Granollers. Amb 12 anys, va seguir formant-se estudiant un Grau Professional de Dansa Clàssica al Conservatori Professional de Dansa de l’Institut del Teatre. També ha assistit a cursos i esdeveniments com ara l’Assemblée Internationale de la Canada’s National Ballet School de Toronto. L’any 2019 s’incorpora a l’IT Dansa amb només 18 anyets, entrant al món professional per la porta gran. Segons en Marc, l’IT Dansa li ofereix l’oportunitat d’aprendre com funciona una companyia professional i seguir creixent com a ballarí.

Trencant també els tòpics del ballarí que, viu en exclusiu per la dansa i no té vida social més enllà d’aquest món, en Marc segueix tenint projectes com Els pastorets i mantenint els amics de La Garriga, el seu poble natal. No només es mou en el cercle de dansa de Barcelona: segueix vivint amb la família i continua sortint amb la colla d’amics d’infància.

Ballar em fa sentir lliure i feliç.

Si ja n’estava d’orgullosa del meu poble, La Garriga, tenir oportunitat de contactar amb gent tan jove i amb tant de talent, em fa crèixer i omplir de satisfacció. La primera vegada que vaig veure a en Marc va ser en un assaig d’Els Pastorets, ell encarnava l’Esperit Sant i jo, un àngel. Havia d’improvitzar uns passos i desfilar entre el cor d’àngels que el miràvem embadalits. L’escena no era gens difícil per a cap dels qui estàvem, doncs ballava d’una manera que realment et captivava per la seva força i moviment orgànic. Des d’aquell moment el vaig seguir per xarxes i vaig descobrir una expressió natural, suau i fluïda, nascuda d’un treball intens i continu, d’una passió segurament innata i connectada amb el vigor de la pròpia joventut. Tot i que a l’entrevista no vam parlar d’Els Pastorets, era evident que hi hauria una menció i fotos del nadal del 2019. I també del 2020, que va fer de Rovelló, mireu-lo a una de les escenes inicials al Bosc del Malhivern de La Garriga.

Aquesta entrevista la vam fer just quan tornava de Madrid d’actuar al Teatro Real amb la companyia IT Dansa, amb un repertori de 4 peces que porten rodant des de fa un temps: Kaash | The Prom | In Memoriam|Whim. Lamentablement, s’ha suspès la gira a França i està en l’aire realitzar uns espectacles que tenien programats també a França i a Alemanya. Esperem que la programació a aquí Espanya segueixin endavant. A més d’IT Dansa, en Marc té entre mans uns projectes de dansa de creació amb uns companys i és professor de dansa a l’escola Tukupracum de la Garriga.

“Ballar em fa sentir lliure i feliç, i és per a mi totalment necessari”. Per molts anys sigui així, Marc, i poguem veure’t complir el teu somni de gaudir de la dansa en el futur, viatjant arreu del món i sempre sent tant feliç com ara ho ets.

https://www.youtube.com/watch?v=jyCmfRTZPSE
Entrevista sencera amb en Marc Comellas

La dansa és un món de gran exigència a nivell professional, molt difícil per treballar en solitari, ja que tot solista necessitarà sempre d’un coreògraf o un mestre que el corregueixi. Per tant, el treball des de casa ha de ser realment dur amb la distància. Sume-m’hi l’espai: un músic amb una cadira i un instrument pot composar i interpretar; un actor amb un text i una màscara podrà oferir si menys no un monòleg; però com assaja un ballarí de clàssic un porté o un altre pas de ball al menjador, per exemple? Quan no us permeten trobar-vos per assajar, has de “reformar” casa teva per seguir l’activitat i no agafar “vacances” forçades?

Doncs una mica sí. Assajar, directament no s’assaja, perquè no és possible. Es tracta de buscar alternatives des de casa i presentar altres formes de presentar la dansa. És difícil, però tots busquem alternatives per seguir i deixar la dansa viva. Jo faig el que puc amb el que tinc, com sempre fem!

Han estat bastants mesos sense la presencialitat, quant de temps heu necessitat a l’IT Dansa per tornar a estar en ple rendiment?

Va ser més fàcil del que pensàvem. Durant el confinament, vam seguir mantenint la forma des de casa, fèiem classes per zoom i així tampoc perdíem el contacte. Quan vam tornar, va ser una mica difícil al començament per posar el cos a to, però estava el cos bastant actiu. La il·lusió que teníem per tornar va provocar l’adrenalina aquesta que et porta a seguir.

Actuar a un teatre com el Teatro Real en aquests moments de pandèmia ha estat com un oasi enmig d’un desert.

Com ha anat a Madrid? Arribar a fer un espectacle amb tanta quarentena, tocs de queda, tancament d’espais i mesures sanitàries és un èxit ja de per sí. Però a més tenir l’oportunitat de viatjar-lo, és realment emocionant i un privilegi avui dia.

Un privilegi immens. La majoria de països està tot tancat, tampoc poden assajar perquè tenen les seus clausurades. Nosaltres hem tingut la gran sort, no només de viatjar a Madrid, sinò també poder actuar a un teatre com el Teatro Real. Ha estat com un oasi enmig d’un desert. El públic que va venir va estar molt content i això va ser un gran regal.

A una companyia de dansa, entre els ballarins i ballarines, no és possible garantir una distància de seguretat. Com ho gestioneu això durant els assajos i a les representacions? Us feu tests contínuament?

Amb mascaretes en els assajos. Les restriccions van canviant, però ara només als assaigs general i als espectacles ens podem treure les mascaretes. Abans d’anar a Madrid ens van fer un test a mode de prevenció.

És la primera vegada que entrevisto a un ballarí, fer una criba sobre què preguntar-te ha estat massa costós… així que no l’he feta. Et proposo un test ràpid amb respostes curtes i el primer que et vingui al cap. T’atreveixes? Endavant!

Creus que es pot ballar en silenci? Sí, per suposat.
Tot tipus de música és ballable?
Tot tipus de música és ballable.
Estar-se quiet també és ballar?
La pausa i el silenci són una part de la dansa.
Tothom pot ballar?
Sí, tothom ho pot fer.
Tothom pot ser ballarí?
Això no. Es requereixen moltes coses per ser ballarí.
Ballar és aprendre nous passos o desaprendre posicions corporals viciades?
Ballar ho és tot.
Quantes vegades tan preguntat: amb la dansa podràs viure?
Bastantes vegades, però cada cop menys.
En una discoteca, quan ens veus ballar a la gent de peu a la pista, et fem vergonyeta?
No, no pas (riu).
I a tu, et fa vergonyeta ballar amb nosaltres a la pista d’una discoteca?
No, ni molt menys (torna a riure).
Finalment, amb talent es neix o es desenvolupa amb hores i hores de feina?
És una gran pregunta per respondre-la breument. Amb talent s’hi neix, és una cosa que tothom porta a dins. Ser artista es porta a la sang, té un component genètic. L’art, per a mi, és saber-se comunicar: és un llenguatge i hi ha persones que se saben comunicar millor que d’altres. Això és innat. Però evidentment tot talent pot desenvolupar-se i millorar amb treball i esforç.

Tant la cultura com unes eleccions són béns essencials i, per tant, han de ser igual de castigades o d’ajudades.

Per acabar, et faré una pregunta que no cal que sigui resposta ràpida, ara pots esplaiar-te si et ve de gust. Què n’opines sobre el fet que no poguem baixar a Barcelona o un altre lloc a veure un espectacle de dansa però sí poguem sortir del municipi a participar d’un míting electoral?

Em sembla una vergonya (riu). Obviament, les restriccions són necessàries en la situació que vivim i tots hem d’adaptar-nos-hi. Si són necessàries, han de ser-ho per tothom. Per a mi són dues coses molt similars, per tant, no té cap lògica que es prohibeixi un espectacle i es permeti fer un altre tipus d’actes. Si realment la situació és tan greu que no podem desplaçar-nos per veure un espectacle, tampoc per anar a un míting. Per a mi, tant la cultura com unes eleccions són béns essencials i, per tant, ambdues han de ser igual de castigades o d’ajudades.

3 thoughts on “Marc Comellas

  1. Que bonic llegir gent amb una sensibilitat artística així. Ja caldrien més converses amb els polítics de la importància de la cultura en moments com aquests. Que veiessin com fins i tot la gent més jove del sector entén la necessitat artística en moments difícils i en moments també d’alegria. Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to top