Joan Monells

“La catarsi, inventada pels grecs, és igual de vigent avui dia al teatre”.

Avui parlem amb un home de teatre a qui tinc la sort de conèixer personalment: en Joan Monells. No és mediàtic, però és una de les persones que més ha treballat al Vallès Oriental per impulsar el teatre des de diferents vessants: interactiva amb Frec a Frec; social, amb diferents col·lectius de risc; educativa, amb les escoles de teatre i projectes per a instituts; i tradicional, entenent Els Pastorets de La Garriga com una tradició del poble, no pas perquè en faci la recreació del clàssic. El veureu sempre somrient i el primer en fer broma, però quan es tracta de parlar d’ell mateix, floreix la seva timidesa i, fins i tot, vergonyeta. Quina oportunitat més gran poder-lo entrevistar per saber una mica més de la seva vida i trajectòria professional.

El primer contacte que va tenir en Joan amb el teatre va ser a primària en horari de menjador. En aquelles estonetes, un grup d’alumnes muntaven obres que per fi de curs representaven davant de tota l’escola. No va ser fins a l’institut que va poder fer teatre com a assignatura, on va conèixer als seus dos incitadors: l’Eulàlia Purtí i l’Alfons Garrigós. Amb en Garrigós va anar a Almagro amb una obra de Goldoni, on va coincidir amb actors professionals de la commedia dell’arte. El deliri pel teatre va fer que en Joan hagués de repetir un curs, després de representar cinc obres seguides.

Com a carrera universitària, va estudiar magisteri i va continuar amb una segona llicenciatura de filologia, però el teatre va poder més que les lletres i va acabar estudiant a l’Institut del Teatre. Ser un dels 21 escollits per 30 professionals del sector va fer veure a en Joan que podria dedicar-s’hi. En acabar els estudis, va superar el càsting d’un director gal·lès per formar part d’un projecte interactiu que parlava sobre els problemes quotidians dels adolescents. Va ser molt innovador a Catalunya, fins al moment només La Cubana gosava en apropar-se tant al públic i sempre en clau d’humor, no d’una manera tan profunda. Tot i que en paral·lel va treballar en altres obres al TNC, al Mercat de les Flors o a l’Artenbrut, aquest projecte el va marcar fins a decidir el seu camí: va durar un mes, inicialment sense gaires pretensions, però s’ha convertit en l’eix vertebrador dels seus 25 anys de professió amb la formació de la companyia Frec a Frec.

Fugint de la fama i la popularitat, en Joan va començar a donar classes a escoles de renom com Nancy Tuñón o Memory. Amb la Nyoca de l’Ametlla va començar fent un curs de veu i avui ja fa 22 anys que dirigeix aquesta formació amateur que, lamentablement, ha hagut d’aturar els assajos d’El fantasma de Canterville a causa de la pandèmia. També en aquell temps va iniciar classes amb l’Ajuntament de La Garriga, les quals van donar lloc a l’Escola de Teatre i a la companyia Nats Teatre, de la qual parla amb orgull ja que ha vist nèixer a varis professionals del sector. Preneu nota: el proper 5 de juny podrem gaudir de la mà de Nats Teatre d’un Lorca a diferents espais emblemàtics de La Garriga.

Són moltes iniciatives en les que participa, però la pedra angular en la trajectòria d’en Joan Monells és Frec a Frec. Es tracta de la companyia professional que capitaneja al costat de la Beti Español i la Carme Vilar, amb qui van iniciar l’any 1995 aquest projecte tan innovador i amb un únic propòsit: utilitzar l’experiència teatral com a eina per a l’educació en valors i la transformació social i personal. Frec a frec puja a escena muntatges interactius, que fan aixecar al públic de la butaca per a parlar amb l’actor com si d’una persona més es tractés, establint un diàleg a cada espectacle sobre temes que suposen esquerdes socials. Un diàleg que a cada funció és diferent i que, en paraules del mateix Monells, fa sentir a l’espectador haver gaudit d’un espectacle més únic encara que el teatre convencional. El proper 13 de desembre estrenen Innocent, una obra que pregunta directament a l’espectador el poder que exerceix sobre el canvi climàtic. A més, Frec a Frec porta entre d’altres les escoles de Teatre de Les Franqueses, L’Ametlla i La Garriga, i treballa amb diferents grups de risc a Mollet, Els Dofins i de gent gran.

Frec a Frec, Grup de Teatre Nyoca, Grup de Teatre de la Gent Gran, el Far, els Dofins, l’escola de Teatre de la Garriga…

Primer de tot, Joan, parla’ns del teu dia a dia dins d’aquesta nova normalitat. Quins grups estàs dirigint en l’actualitat? Com t’has vist afectat per tota aquesta situació?
Sobretot m’ha afectat per a bé amb la meva companyia, Frec a Frec, que és per a mi la meva ànima. Per sort, tenim molta feina ja que és un tipus de teatre, com a molt, per a unes vuitanta persones. Són propostes interactives en les que com menys espectadors, millor! Totalment contrari a la resta de teatre. A més a més, ens estan contactant molts instituts i centres educatius perquè, en no poder fer sortides, puguem anar-hi nosaltres. Feia temps que no oferíem tants bolos. En relació a les classes i altres projectes educatius amb Frec a Frec, ja ha estat més complicat. El projecte “Comunitat i escola” a Les Franqueses hem hagut d’anul·lar-lo. En canvi, els grups de risc, com ara el col·lectiu de gent amb malalties mentals, no han deixat de fer classes perquè es considera educació, és fonamental per a ells fer teatre.

En l’àmbit educatiu hi treballeu presencialment? Funciona aquest ensenyament online, quan no hi ha aquest “frec a frec” que sou vosaltres?
Nosaltres hem fet classes online, però arriba un moment que trobes a faltar el viu. A banda dels problemes tècnics, hi ha un moment que te n’adones que ja no es pot seguir, es necessita la presencialitat. Ho vam començar a fer treballant exercicis puntuals i com a pla anecdòtic és interessant, però fer teatre va més enllà.

Compteu amb el mateix nombre d’alumnes i participants o hi ha hagut una davallada aquest curs?
Al contrari. Després de les restriccions, al setembre tots teníem ganes d’expressar-nos. Tenim més alumnes i participants que altres anys.

En aquests moments tant crítics, penses que el teatre és un bon revulsiu? L’efecte terapèutic de les arts escèniques en general ens pot ajudar a combatre aquest desànim i desesper col·lectiu?
I tant! El teatre són emocions, des de la idea inicial per explicar una història fins a la mateixa alliberació de les emocions. Per a la gent que no és professional, terapèutic ho és molt, ajuda a expressar-se, alliberar, relacionar-se; i pels actors encara més, que estem una mica bojos.

Per fi s’estan fent esforços perquè les escoles de teatre siguin també estudis reglats.

Per tant, fóra bo impulsar més el teatre que no acotar-lo tant per la pandèmia.
Hi ha coses que no s’entenen. Per exemple: per practicar teatre no podem ser més de sis persones a nivell escolar o amateur, s’ha d’expressar amb mascareta (cosa que és molt difícil per treballar) o no es pot fer perquè han tancat les escoles. Això em fa tornar a la pregunta d’abans: quin bon revulsiu ha estat aquesta situació perquè d’una vegada per totes les escoles de teatre siguin considerades. Fina ara, les escoles de música o dansa es consideraven a molts llocs estudis reglats i, en canvi, aquí nosaltres som un zero a l’esquerra. Per fi s’estan fent esforços perquè les escoles de teatre siguin també estudis reglats, sobretot a nivell d’infants i adolescents. També penso en la part artística. Quan expliquem una història en directe, per molt que hi hagi cinema o televisió, no és el mateix. Molta gent troba a faltar el directe i, quan t’ho treuen, et fa ràbia.

Com seran Els pastorets de La Garriga d’aquest any? Una mica ho sé, perquè tinc una petita participació, però no he volgut llegir el text sencer per tenir el factor sorpresa com a públic.
Et diré fins a on es pot llegir. Fins a l’estrena, no volem desvetllar-ho tot. Sí que puc dir que assegurem un gran espectacle, amb més de 80 actors treballant-hi i, sumats a les persones que hi ha al darrera, serem al voltant de 150 participants. Com cada any, dir Els Pastorets sembla que sigui pejoratiu, ja que el sector ho ha associat amb vicis teatrals, cantarelles o uns estàndards catalanets molt determinats de fer teatre de poble (poble en el mal sentit de la paraula, referit a provincià). Nosaltres, en canvi, som uns pastorets trencadors. La base és la mateixa, però cada any treballem un guió diferent, basat en Folch i Torres, totalment nou i amb temes que arriben a la gent. Sempre amb sentit de l’humor. Que el públic ho passi bé al mateix temps que fem una crítica a l’actualitat. Aquest any vivim una pandèmia? Doncs un dels grans temes de l’espectacle serà aquest, no des del punt de vista catastròfic, sinó buscant el riure. Comptem amb música en directe com cada any i la novetat és que farem més representacions ja que l’aforament no és complert.

La COVID19 ha afectat sens dubte a Els Pastorets però em plantejo i et plantejo: ha estat negatiu o positiu en relació a l’enginy del muntatge d’enguany? Em refereixo a que cada nadal Fem Pastorets ens sorprèn amb una gran aportació creativa del clàssic i la pregunta és: aquest any, més que mai degut a les circumstàncies?
En Lluís, el co-director, i jo, mentre creàvem l’espectacle, pensàvem que aquest any s’ha d’escenificar sí o sí. El trobem molt divertit i els girs amb l’actualitat, a més de la COVID, el fan súper enginyós. Fins i tot ens hem dit que, si per restriccions ara no el podem fer, el representarem a l’agost si convé! Són vàlids per sempre.

Per a tu (i ara que ningú ens escolta): són uns pastorets PASTORETS en majúscules o el fet de que pugi tan poca gent a l’escenari (que és el que fa caliu i nadal) els fa uns pastorets en minúscules?
Repeteixo: a l’escenari veurem 80 actors. Seran uns pastorets de primera, amb tot el caliu de sempre.

A la llarga segur que s’establiran nous llenguatges, però el teatre ha de continuar existint.

I ara, parlem de l’altra cara de la moneda: el públic. Creus que, amb tanta restricció, s’ha generat una estigmatització del sector? Tenim por d’anar al teatre?
La gent que és treatrera o que simplement li agrada, té unes ganes bojes d’anar-hi. El teatre és, com diu la campanya, “la cultura és segura”. Quan arribes et donen gel hidroalcohòlic, t’asseus en butaques separades amb la teva bombolla, en el cas de pastorets fan una neteja entre sessió i sessió de tot el recinte… En canvi, quan vas en avió, tren, metro o altres transports públics, no sé si aquestes normes de seguretat es compleixen. Hem d’anar al teatre relaxats, amb mascareta, però una mascareta no farà que no riguem, plorem o ens emocionem.

Siguem visionaris: què serà de la cultura després de la pandèmia? Continuarem consumint “en viu”, s’establiran les noves fòrmules “a casa” o hi haurà un sistema híbrid, com ara per exemple, l’ensenyament als instituts?
Hi ha molts teatres que ja fan sessions online. Els Pastorets també s’està plantejant que, degut a l’aforament reduït, qui vulgui veure’ls des de casa ho faci pagant menys diners. Per a mi no és el mateix. A la llarga segur que s’establiran nous llenguatges, però el teatre ha de continuar existint. Recordo quan vaig visitar el teatre d’Epidaure a Grècia i vaig pensar: quants segles ha passat i encara es continua fent teatre! Hi ha textos d’aleshores que es continuen representant a l’actualitat. La companyia Frec a Frec fa més que evident com n’és d’important el teatre: en ser interactiu, el públic participa de les situacions que plantegem. S’obliden que són actors. La catarsi, inventada pels grecs, és igual de vigent avui dia al teatre. La pantalla t’ho pot donar, però ja no creus que sigui tan real, et sembla més una pel·lícula.

És clar, en perdre aquest “Frec a frec” tan vostre, no és el mateix.
Nosaltres ens diem Frec a Frec sobretot pel tipus de teatre que fem. A cavall entre els actors i el públic, entre l’educació i el teatre. Per a mi és la meva feina, la meva passió. Em passa que sóc més conegut per altres feines que faig, com ara Els Pastorets, però Frec a Frec és sens dubte la meva ànima.