Joan Garrido

“La incertesa et fa sentir molt impotent”.

Avui ens desplacem a Granollers, capital del Vallès Oriental, per parlar amb en Joan Garrido, el director de la companyia de teatre musical Milnotes. Per a mi serà un recorregut pels meus records d’adolescència, així que disculpeu-me si em poso una mica nostàlgica en rememorar aquelles classes de teatre amb els germans Roda i els moments tan entranyables viscuts a les estrenes del Teatre de Ponent.

En Joan Garrido va crèixer a Corró d’Amunt. Tot i ser un bellugueta, d’infant no feia activitats extraescolars, exceptuant un curs de karate. La seva tieta cantava en el cor de sarsuela de l’Aula lírica de Granollers, i un bon dia, muntant l’espectacle Gigantes y Cabezudos, va engrescar-lo a participar-hi. Aleshores tenia 9 anys i va començar a anar als assajos com un divertimento. Però el dia de l’estrena, quan va veure els decorats, la producció i tot el vestuari, es va quedar tan encisat que un cuquet li va quedar a dins i va decidir formar part de tots els muntatges que pogués.

Un dia va veure un reportatge a la televisió sobre Els pastorets de Granollers i es va voler apuntar, alternant els assajos amb els de la sarsuela. Però no va ser fins als quinze anys que va fer les seves primeres classes extraescolars de teatre amb la Txell Roda a l’IES Vallbona. Després es va apuntar al Taller Teatre Escola, on es va formar durant 4 anys. És en aquest moment quan es creuen els nostres camins i comença la nostra amistat. També va ser quan vam coincidir amb en Bertus Companyó, un bon amic i <em>teatrero</em> de Granollers, a qui envio un petó al cel sense ànims de destorbar-lo gaire, que segur estarà escrivint o posant en escena una obra amb la seva companyia Vainilla Lila.

Amb 17 anys, en Garrido va entrar a formar part de la companyia de sarsuela de Barcelona com a tenor còmic, dirigit per en Josep Maria Damunt. Va ser la seva primera feina professional i li va obrir les portes a altres companyies com Ciutat Condal i Ciutat de Terrassa. Completava la seva feina de cambrer i cuiner amb tota la sarsuela que podia, però la idea de dedicar-s’hi exclusivament era una utopia. L’any 2013 va obrir l’escola de teatre Milnotes al carrer Miquel Ricomà, alternant aleshores el centre amb la feina a l’administració de loteria. A mida que va anar augmentant l’activitat teatral, va deixar enerera la por econòmica i va decidir dedicar-se exclusivament a Milnotes.

• 

• 

• 

Voldria fer un incís important en la seva trajectòria. Descobrir Els Pastorets de Granollers va ser un punt d’inflexió en la seva carrera professional. En Garrido no només va actuar en el clàssic nadalenc també va dirigir els muntatges, primer al seu poble Corró d’Amunt i després a Les Franqueses. L’espectacularitat, originalitat i la professionalitat de les posades en escena al Teatre Auditori de Bellavista van donar pas a la creació de l’espectacle musical Do, re, mi Els pastorets i a la necessitat de la formació d’una companyia estable. Així és com neix Milnotes.

A l’actualitat, Milnotes té oberts a contractació quatre espectacles: La corte del Faraón, La del manojo de rosas, Chicago, el musical en català, i acabat d’estrenar El gran llibre de Nadal, que aquests dies hem pogut veure al Teatre de Llevant i al Cercle Catòlic de Gràcia.

No podíem acabar aquesta introducció sense parlar de l’Antònia. Cada any, el mes de març o abril, s’organitza l’Open Night, una vesprada d’obertura de les botigues amb descomptes especials i activitats capitanejades per l’Antònia, un personatge encarnat per en Garrido, que s’ha convertit en l’emblema de l’associació de comerciants del Gran Centre. Es tracta d’una dona granollerina, molt estil de La Teresina S.A., de la qual en va fer una sèrie molt divertida durant el confinament.

Del Joan que va començar a fer teatre queda l’essència, la passió i les ganes de fer. L’emoció de treballar del que em fascinava quan era jovenet.

Com vas viure la temporada de confinament amb Milnotes tancat, veient que no entraven ingressos i que el que havia de ser per quinze dies van ser tres mesos? L’Antònia Forever ens va donar molt bones estones, però tu vas haver de buscar-te una altra feina.

En un primer moment, vam pensar que era una feinada, però que només eren quinze dies. Quan vam veure que eren quinze dies més i quinze més, i ens comencen a caure els bolos, s’anul·la l’estrena al Teatre Auditori… em vaig començar a preocupar i a no assimilar bé el què passava. Amb una mica de meditació, vaig acceptar la situació i vaig idear coses noves. Se’m va ocòrrer un vídeo divertit sobre el confinament i a partir d’aquí va nèixer l’Antònia Forever. Inventar com vivia aquesta dona tot plegat, escriure el guió i produir a casa, em va tenir molt distret i actiu. Vaig muntar una productora a casa meva.

I quan per fi s’inicia la nova normalitat, una segona onada fa que es torni a restringir l’activitat cultural de nou. Els teatres i centres d’ensenyament no reglats van ser els primers en tancar i els últims en reobrir.

Hi ha moltes coses que no s’entenen. Per què no podem impartir classes amb totes les prevencions i deu infants per grup? Nosaltres tenim espais grans per treballar. Volíem oferir classes però no ens deixaven. La incertesa et fa sentir impotent.

Com es viuen les classes post-pandèmia? Les famílies tenen por d’apuntar als i les més petites? Funciona l’ensenyament actoral en línia?

És la pregunta del milió. El treball online no és el mateix que fer classes en directe. El teatre és expressió, treball de grup, química, conèixer gent. No hi ha contacte ni interacció quan és online. Es poden fer coses, però poc temps. Per passar text és perfecte, per exemple, amb la Txell Roda hem pogut fer lectures dramatitzades. Però arriba un moment en què t’has de veure. En relació a les famílies, sí, hi ha hagut alumnes que han deixat de venir perquè a casa tenen por. No tenen por de fer teatre en concret, és una por general a extraescolars, a sortir, a veure a la família. Hem d’aprendre a conviure amb el virus, no ens podem quedar tancats i deixar de fer-ho tot.

El teatre és expressió, treball de grup, química, conèixer gent. No hi ha contacte ni interacció quan és online.

No vam poder gaudir del Túnel del terror d’enguany, no tindrem cavalcada a Granollers… Però parlem de coses boniques. Com va anar el retrobament amb el públic al Teatre Auditori de Granollers amb La del manojo de rosas? Vau per fi poder estrenar, però a més vau reobrir la programació després del confinament. Quina emoció… i quina responsabilitat!

Va anar molt bé, era una producció que portàvem assajant des de l’any passat i teníem moltes ganes d’estrenar. Després de dues anul·lacions (abril i Festa Major) estàvem molt emocionats de saber que obríem de nou l’Auditori. Responsabilitat sí, una mica, però a Milnotes ja tenim una certa professionalitat per gaudir i assumir aquesta responsabilitat. I més amb La del manojo de rosas, que és un muntatge especial, una aposta molt moderna, amb una escenografia fora de context en l’espai, un vestuari estil pin-up estil Grease i una bona colla de ballarins, com un musical actual.

I una altra notícia bonica, que ben segur omple el cor d’alegria i tendresa a les famílies, es l’estrena d’El gran llibre de Nadal, al Llevant teatre.

El gran llibre de Nadal ha estat fruit d’aquesta pandèmia. Per nadal tenim un munt de personatges com el Pare Noel o els Reis que portem a centres comercials i que enguany no podrem fer. Com fem doncs que aquesta màgia flueixi? Doncs al teatre! Si podem obrir un teatre, ni que sigui al 50% de l’aforament, portarem les nostres animacions en format de representació teatral. Vam començar a crear les cançons d’una espècie d’històries que troba l’estel de nadal dins un llibre molt ben lligat i escrit per en David Jordan. Ens ha quedat un bombó tendre i divertit. I hem exhaurit les localitats d’aquest cap de setmana. Serà un plaer portar l’espectacle també al centre de Barcelona.

Parlant del Llevant Teatre, em venen al cap molts records junts, aleshores Teatre de Ponent, on fèiem classes d’interpretació ben jovenets. Diga’m: què queda d’aquell Joan Garrido, en Joanet, dels inicis com a alumne? Que ara no només mestre, també director d’una escola de teatre musical.

Ha estat el fruit de molt treball i esforços. Si em preguntes què queda d’aquell Joan és l’essència, la passió i les ganes de fer. És l’emoció de treballar del que em fascinava quan era jovenet i ara ho puc fer jo mateix. Puc transformar i crear. Com a plus, tinc l’experiència i el rodatge d’aquests anys. Però queda l’essència personal de què és per a mi el teatre.

És molt important que la cultura estigui recolzada i subvencionada en els moments que estem vivint.

Tornem al dia d’avui. A on més et podrem veure aquests dies de nadal, tant amb Milnotes, com a actor que ens puguis explicar?

Els propers 19, 20, 26 i 27 de desembre estarem al Cercle Catòlic de Gràcia a Barcelona amb els espectacles El gran llibre del nadal i l’Imagina, de màgia de l’Adagio. I aquest any, quan sonin les campanades, ens podreu veure al Dani Bernabé i a mi mateix a la gala de televisió del festival RDF a TeleCinco. Els dies 2, 3 i 4 de gener estarem muntant un campament reial molt màgic a Manlleu. Les entrades són gratuïtes però cal reservar-les amb antel·lació. Es tracta d’un recorregut de dotze espais on hi ha petits espectacles amb diferents personatges per als més petits. I el dia 5 organitzem la cavalcada a la mateixa ciutat i a altres pobles com Montornès, Sant Fost o Les Franqueses. Els pobles de menys de 30.000 habitants poden fer cavalcades, però amb recomanacions concretes i recorreguts especials per carrers amples per tal d’evitar aglomeracions. No es podrà sortir al carrer, solament veure-ho des dels portals.

I passat nadal quins projectes tens entre mans?

Jo ara mateix penso en el Nadal. No m’agrada pensar què passarà al gener perquè em preocupa bastant. Volem continuar les classes, això sí t’ho puc dir, i si poden ser presencials molt millor. De cara als espectacles, anirem veient. De fet, és habitual que baixi la feina a principis d’any fins a la primavera. Intentarem continuar venent les produccions que tenim, reemprendre el Sant Jordi, tornar a fer l’espectacle per a la prevenció dels petards de cara al juny per Sant Joan, retrobar-nos al Circuit de Catalunya només torni a obrir… Ara hem de viure el dia a dia, res no és segur. La situació ens portarà per un camí o per un altre.

Per acabar, m’agradaria que em donessis la teva opinió sobre les declaracions de l’actual consellera catalana de cultura, l’Àngels Ponsa, a qui parafrasejo “el sector cultural no vol subvencions: vol treballar”.

M’estalviaré les paraules. Si em preguntes “què no t’agrada de la teva professió?” el primer que respondria és el poc recolzament cap a totes les empreses culturals, exceptuant les tres més conegudes, quan n’hi ha moltíssimes companyies que fan un treball excel·lent i d’alta qualitat que no reben ni un sol euro de subvenció. En el nostre cas, hem tingut algun projecte que ens han contractat, però mai hem rebut cap mena de subvenció que ens hagin donat per ser una empresa cultural. Volem treballar, evidentment, qui no vol treballar? Però arribats a final de mes, a mida que arriben les factures, també volem cobrar. Sé de moltes empreses culturals que han caigut, canvis de locals, persones realment amb molts problemes… Jo sóc jove i tinc molta energia, però hi ha persones que porten molts anys de professió i que això els ha trencat. És molt important que la cultura estigui recolzada i subvencionada en els moments que estem vivint.