Àngels Bassas

«El que a mi m’emociona és que puc emocionar, no només des dels escenaris, també des de la intimitat de la lectura».

La literatura és, juntament amb el teatre, una altra de les meves aficions. La lectura ha estat sempre per a mi, no solament una font de coneixement i aprenentatge, sinó també el gaudi d’una sensació de llibertat i evasió per móns interiors només meus. I d’un despertar d’emocions fràgils, tan amagades en tu que de vegades no saps que hi són.

Fa dies que perseguia parlar amb un professional de les lletres. I és un plaer per a mi, a més coindidint amb la Diada de Sant Jordi, poder publicar la primera entrevista a una escriptora al meu blog. Actriu i escriptora. O simplement, poder entrevistar a una persona que ha escrit llibres i es dedica a la interpretació, per no posar-hi etiquetes, que sé que a ella no li agrada ser catalogada. Parlem avui amb l’Àngels Bassas, la mare d’en Patatu o l’alter ego de la Maria, la protagonista de Dona’t, per citar-la en paper; però també coneguda als escenaris com l’Estrella a La vida es sueño, l’Electra, la Ciara, la Molly Bloom de l’Ulises o la Goneril, d’El rey Lear; a les telesèries ha estat la Beatriz a Cuéntame cómo pasó, la Laura d’El cor de la ciutat o la Leticia d’El Internado; i a la gran pantalla l’hem vista de la monja Dolors a Pàtria, d’advocada a La dona il·legal, de la mare del Max o l’exnòvia a Catalunya über ales.

No m’agrada que m’etiquetin: només vull ser l’Àngels, que és moltes coses.

©Ramon Ferrandis

Comencem pels seus inicis. L’Àngels es va llicenciar a l’Institut del Teatre de Barcelona amb un premi extraordinari d’interpretació, l’any 1992. Abans d’acabar els estudis, ja havia participat a La Mandràgora, d’en Xicu Masó i al Sueño de una noche de verano, del Calixte Bieito al Teatre Grec. Tot i que si ella ha de mencionar les obres que més van marcar els seus principis professionals als vint-i-pocs anys, en destacaria La Senyoreta Júlia, l’Electra que ha representat dues vegades, i Diario de una camarera, un projecte d’una companyia independent que la va fer mereixedora de grans crítiques i del Premi a Millor Actriu del Festival de Guadalajara l’any 1994.

Al llarg de la seva trajectòria, ha actuat amb les companyies del Romea, el Centre Dramàtic de Catalunya, el Teatre Lliure, el Teatre Nacional i la Sala Beckett. Ha tingut ocasió de treballar amb directors com l’Ariel García Valdés, la Magda Puyo, en Manel Dueso i en Hernan Bonnin, i ha repetit en diverses ocasions amb l’Antonio Simón i el Calixte Bieito. Ha estat reconeguda pel seu treball en diverses ocasions: ha rebut dos Premis de la Crítica per Amfitrió de Molière (1995) i per La Senyoreta Júlia (1997), i el Premi Max com a millor actriu de repartiment per El Rey Lear (2005).

Podríem seguir fent un recorregut per la trajectòria d’aquesta actriu empordanesa, també pel cinema i la televisió, però avui, donat el dia, ens centrarem en la seva obra literària i en la seva poètica com a persona. Perquè l’Àngels té en els gens poesia. La poesia de l’autenticitat, que plasma a les seves narracions, fent arribar les seves paraules i experiències tant escrivint novel·la eròtica per a adults com contes per a infants. Per a mostra, a Mirallet, mirallet màgic, digues: qui és la més bella?, explica com va patir una paràlisi del nervi facial dret durant el part del seu fill Martí, una vivència de la que se’n va sortir contra tot pronòstic i reconeix que la va fer més guapa, millor persona i encara millor artista.

Jo escric des dels sentits perquè, com que sóc actriu, necessito passar-ho pel cos.

El seu debut com a escriptora va ser amb la col·lecció de contes infantils d’en Patatu, unes històries inventades en el camí cap a l’escola per entretenir al seu fill i altres nens. Van tenir tant d’èxit que fins i tot se’n va fer una adaptació teatral. També ha escrit cinc obres de teatre. Com a novel·lista per a adults, la seva primera obra va ser Dóna’t, amb la que va quedar finalista del Premi Josep Pla 2015. Es tracta d’una intriga passional protagonitzada per una actriu que viu amb tanta passió la seva vida professional com la personal. Ja ho diu el títol: una història de donar-se, donar-se a la vida, a les passions, al plaer carnal i sensorial.

La seva segona novel·la és La vida té aquestes coses, en la que en forma de contes, reflexiona sobre les relacions humanes, a partir de quatre amigues arribades a la quarentena que busquen l’amor, amb el cor trencat o caminant perdudes, però sempre exaltant les emocions i l’amistat entre les dones. I recentment ha publicat la narració infantil coescrita amb el Salvador Macip La maleta de la memòria, en la que explica, de manera tendra i plena de lirisme, l’Alzheimer als lectors més petits.

Amb tot el que ja hem mencionat, una pencaire de cap a peus, apassionada, perseverant i lluitadora, generadora de feina i de vida. Plena de generositat. I si no, pregunteu als seus alumnes a les classes d’interpretació, quan els fa entendre que un dels reptes de l’intèrpret és entregar-se al públic i oblidar-se dels problemes personals.

Entrevista sencera amb l’Àngels Bassas

Bona tarda, Àngels Bassas, una dona polifacètica, amb molta passió, vocació i treballadora incansable, sigui dalt d’un escenari, com explicant contes als seus fills, com escrivint una novel·la per a adults. Ets una Dona’t de cap a peus. Són temps difícils per viure intensament?

Sóc molt intensa, entregada, treballadora, apassionada, implicada, compromesa… Són temps difícils sense tot això. Són temps difícils per a la cultura i per a la gent que ens dediquem a aquest ofici. Ja veníem castigats els darrers anys: primer la pujada de l’IVA, després la crisi econòmica i ara això. Som un sector que ho estem passant malament. El més maco és que hem fet pinya els de la restauració i la cultura demanant si us plau que ens deixin treballar. Aquí els únics que se salven són els qui tenen la sort de tenir un sou segur a final de mes, però els autònoms o els qui depenem de quan treballem, entren diners a casa, està sent terrible.

En temps de pandèmia, ens fa sentir encara més la tristor i la incertesa o ens ajuda a posar l’accent a altres aspectes que contribueixen a la nostra sobrevivència?

Ara estem patint els estralls del postcovid, jo veig a la gent molt trista, molt tocada. I jo, de la manera que sóc, m’agafa per anar a la contra: per intentar engrescar a tothom i per intentar aixecar els ànims. Jo em treballo a nivell intern fent meditació i ioga, enfortint-me, perquè tot el que ens passa és tant dur que hem de buscar la llum i la positivitat. Els professionals de l’espectacle sabem millor que ningú fer el «show must go on». Caic, però em torno a aixecar! Estem acostumats a treballar estant malalts, a treballar malgrat les circumstàncies o la incertesa, fins i tot davant el dol (morir-se algú i tu seguir adalt de l’escenari)… Estem molt bregats i això ens ajuda a la supervivència. En aquests moments, la cultura està il·luminant a les persones. I ens necessiten. I nosaltres us necessitem més que mai. Quan l’esperit està tan tocat, necessitem buscar coses que omplin aquesta tristesa del nostre cos de felicitat. El sistema immunològic també augmenta si tu treballes les teves emocions, per tant, necessitem seguir anant al teatre, llegint un bon llibre, veient una bona pel·lícula… Això ens està acariciant per dintre, i tot el que ens cura per dins, ens cura per fora.

No va amb la meva naturalesa autoflagel·lar-me o el quedar-me a casa quieta. Necessito fer coses i si no hi ha feina, la trec de sota les pedres.

De fet, es pot viure d’un altre manera quan portes la teva capacitat d’entrega a l’ADN.

Vaig escriure una novel·la que es diu Dona’t que va precisament d’això i que és un homenatge a la gent de l’espectacle que sap donar-se i a totes aquelles persones que saben resurgir de les cendres de l’Au Fènix. Jo sóc així: em reinvento, escric, faig classes, doblatge… i tot el que puc! No va amb la meva naturalesa autoflagel·lar-me o el quedar-me a casa quieta. Sóc un cul inquiet! Necessito fer coses, continuar, i si no hi ha feina, la trec de sota les pedres o elaboro i genero jo mateixa els projectes. Per a mi és la única manera de tirar endavant.

Voltarem el prisma de l’Àngels per les dues cares que hem mencionat, tot i que n’hi ha mil més! Comencem com a actriu. Vas llicenciar-te en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. I m’agradaria, en aquests moments que estem vivint, fer-te la mateixa pregunta que al seu pare: si el teu fill Martí et digués que vol seguir els passos dels seus progenitors, quin consell li donaries en aquest moment tan complicat per a la cultura?

La primera reacció que tindríem en Boris i jo seria «Bufff!» (es posa la mà al front i abaixa el cap abatuda). Sis segons després ens cauria la baba. Volem que sigui feliç! El que sí tinc clar amb en Martí és que vull que estudiï perquè el coneixement et fa lliure. És la meva màxima. Vull que sigui una persona informada i coneixedora. El recolzarem en tot el què es vulgui dedicar. Evidentment porta els gens de pare i mare el «payaseo» i «artisteo».

Les consumidores de cultura són dones entre els 30 i els 60, per tant, anem a parlar d’elles. Hi ha d’haver una mica més de consciència i escriure més papers per a nosaltres.

Actualment, estàs de gira amb Josep Manel Vega recitant Paisatge inacabat i altres poemes, un petit espectacle basat en la poesia del llibre homònim del mateix escriptor i cantautor. Quina acollida de públic esteu tenint avui dia? Ve de gust consumir un recital poètic-musical?

De moment, hem fet el primer bolo a Les Borges Blanques i hi ha una de blanc i una de negre. La negra és que aquesta incertesa en les restriccions (ara sí, ara no) dificulta molt la feina en el sector cultural. Hi ha un engranatge de persones al darrera, més enllà dels actors, a qui els afecta directament. Hi ha menys públic perquè, en els municipis més petits que estaven esperant que hi anéssim, potser els del poble del costat no han pogut venir a causa de les restriccions. Per això és necessari el salconduit cultural: s’ha demostrat que la cultura és segura, que es fa sota les mesures de seguretat. La part positiva és que va ser molt maco. Quan es va acabar, hi havia una atmosfera tan intensa i el públic estava tan emocionat que no es movien després d’haver aplaudit. Així que em vaig trobar improvisant una conversa amb el públic i una senyora es va aixecar emocionada i em va dir un «gràcies» que fins i tot a mi em va emocionar.

Si no m’erro, el començament de la pandèmia et va sorprendre al Tantarantana, a punt d’estrena d’Els porcs també mengen verd. Com vas viure la notícia del tancament a casa? Imagino que quan vau poder estrenar després, va ser encara més emocionant i emotiu.

Va ser fantàstic poder-ho fer! Ens va agafar just abans de que comencessin les restriccions al setembre. Vam fer un mes de funcions i cada dia pensàvem: tot va bé, no ens hem posat malalts! Me n’alegro molt per l’Andreu Rifé perquè és un valent per fer avui dia una producció petita. Érem una companyia meravellosa. Tornar als escenaris amb bons companys, bons actors i fent una comèdia, a mi em va ajudar molt!

Girem el polièdre i parlem de la teva vessant com a escriptora. No gosaves ensenyar el que escrivies… Per què? De vegades les pors no ens deixen veure clarament els nostres talents. Perquè escrivint també en tens molt! Fixa’t que amb la teva primera novel·la, Dona’t, quedes finalista al Premi Josep Pla.

Ara ja no em fa por! La vocació d’escriptora la tenia des de molt joveneta, però no m’havia atrevit. Tenia moltes coses en calaixos, literalment, quan encara no hi havia els ordinadors. Vaig començar a escriure una novel·la quan anàvem de gira amb el Romea. Jo tenia moltes estones d’hotels i allà va iniciar-se aquesta ficció d’una actriu que està de gira, un entrellat sobre el món dels artistes, dels tècnics i de tot el món de la creació. I sobre el món de la dona també. Dona’t és un llibre que parla obertament sobre la sexualitat femenina, molt atrevit. Als 40 anys vaig tenir una revol·lució de mi mateixa positiva i vaig decidir ensenyar el que escrivia. Vaig començar amb els contes del Patatu. Per sorpresa meva, van ser rebuts amb els braços oberts gràcies a la Iolanda Batallé, que es va enamorar. Va ser una col·lecció sèria en llengua catalana i castellana: dels dos inicials, vam arribar a vuit. L’embranzida del Patatu em va donar fortalesa i seguretat. Al 2015, d’amagat, aquella novel·la que havia escrit feia 10 anys, la vaig revisar, acabar i la vaig presentar al premi Josep Pla. I també per sorpresa, va quedar finalista. Tinc una anècdota molt divertida i és que quan arribo a l’antic Ritz, tota vestida glamurosa de dissenyador, tothom em preguntava si anava a presentar la gala. I jo els vaig dir (orgullosa): «doncs, no. Sóc finalista del Premi Josep Pla». Aleshores vaig poder publicar amb edicions 62 i després ha vingut una altra novel·la, La vida té aquestes coses, que per a mi és la millor que he escrit. I ara La maleta de la memòria, un llibre que he escrit a quatre mans amb en Salvador Macip, per parlar de l’alzheimer i de totes les enfermetats que tenen a veure amb la pèrdua de la memòria. És una aventura engrescadora per als nanos perquè, si el treus de context, es converteix en una lectura molt i molt divertida. M’agrada escriure històries que tinguin de rerefons un compromís social. M’agrada que la meva feina pugui servir per alguna cosa, tant sigui d’actriu com d’escriptora.

Aviat podrem llegir-te de nou?

Sí. Ara en Salvador i jo publicarem per Sant Jordi del 2022 una novel·la de ficció per a adults sobre una relació molt tòrrida entre un home i una dona, amb l’editorial Columna. I treuré un altre llibre per a nens sobre el món del teatre amb Galera. Faré un diccionari perquè els nanos puguin observar el món del teatre des dels costats o des de dins.

Creus que l’èxit de l’escriptura recau més en emocionar al lector o en què es vegi reflexat com en un mirall?
A nivell personal, el que a mi m’emociona és que puc emocionar, valgui la redundància, no només des de l’audiovisual o els escenaris, sinó també des de la intimitat de la lectura. Són dos àmbits totalment diferents: un és més públic i l’altre, més privat. Un bon llibre, des del meu punt de vista com a lectora, m’agrada que em faci sentir coses. És important identificar-te, com deies a la pregunta, aquelles ganes de subratllar un text perquè penses que l’autor ho ha expressat molt bé allò que jo també sento. Ha d’aconseguir arribar-te al cor, a les emocions, a la raó, al coneixement, a la reflexió, al despertar de la consciència… A banda d’això, també m’agrada que no hi hagi palla, evidentment que ha d’haver una riquesa literàriament parlant i de vocabulari, però perquè et desperti els sentits. Jo escric des dels sentits perquè, com que sóc actriu, necessito passar-ho pel cos: a mi m’encanta, quan llegeixo, que em facin sentir olors i sensacions físiques. Un llibre que t’arribi al cor, a les emocions, i al mateix temps que et faci volar la imaginació i et faci sentir… és brutal.

En aquests moments, la cultura està il·luminant a les persones. I ens necessiten. I nosaltres us necessitem més que mai.

I com a actriu, on et podrem veure?

A part de l’espectacle amb el Manel Vega, treballo amb Taleia Cultura, amb el que tenim varis espectacles de poesia o literatura amb un músic. Durant l’abril i maig n’hi ha molts programats amb els què podem arribar a diverses poblacions en petit comitè. I ara al juny, anem al FIC-CAT, al Festival de Roda de Berà, amb la pel·lícula La dona Il·legal. És una pel·lícula meravellosa del Ramon Térmens. Molt colpidora. I ja està de moment! Enyoro agafar l’AVE i anar a Madrid a rodar Cuéntame o El internado o fer aquí El cor de la ciutat. És que a mi m’agrada molt la meva feina! Som molt pobres perquè no ens guanyem la vida correctament, però som tan feliços…

Per finalitzar, et vaig llegir dir fa un temps que les persones que us dediqueu a la cultura sou artistes prou tronats com per creure en l’Art i caminar contra el vent. La pandèmia encara ha agreujat més el poder arribar a finals de mes vivint de la cultura. Però entre poesia, bolos i cinema, tu vas fent camí. Et consideres una afortunada?

Vaig fent camí perquè sóc una «curranta». Em considero afortunada perquè dono classes d’arts escèniques. Després de 30 anys, encara que sigui de manera molt diversificada, tot en què treballo té a veure amb allò que estimo. Ensenyar m’agrada molt, per tant, sóc una afortunada per fer una feina que és la meva. Això sí, preferiria que se’ns cuidés a les dones actrius a partir dels 35. Jo tinc un premi Max, el més important de les Arts Escèniques d’Espanya, i més premis, i he treballat molt. La interpretació és l’únic ofici que quan hem arribat a aquest moment vital, de maduresa preciosa, que tenim un bagatge i una experiència, ens falta la feina. Està començant a canviar, per sort, per exemple amb les sèries Killing Eve o Hierro. Seguim en aquesta línia, si us plau: anem a parlar d’aquesta generació que, segons està demostrat estadísticament, qui més llegeix són dones entre els 30 i els 60 anys. Les consumidores de cultura són moltes, per tant, anem a parlar d’elles, fem històries sobre aquestes dones. Hi ha d’haver una mica més de consciència i escriure més papers per a nosaltres. Som unes «superwoman»! La meva àvia em va dir: «us han marcat un gol, perquè ara ho feu tot». I és veritat: estem criant els fills, treballant, éssent independents… Aquest és el vertader feminisme, el no dependre de ningú, sense etiqueta de gènere. Ser empoderades de veritat vol dir responsabilitzar-se econòmicament i vitalment de la teva vida. Tirar endavant amb les persones que t’estimes sense etiquetes. Un tema que no hem tocat, però que jo he patit, és que em diguin com a actriu que sóc escriptora i els escriptors, em cataloguin com a l’actriu. A mi no m’agrada que m’etiquetin: només vull ser l’Àngels, que és moltes coses.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Volver arriba