«Cada dia és una sorpresa amb el públic».
TAMBÉ POTS ESCOLTAR L’ENTREVISTA A RÀDIO SILENCI (23/11/2022)
De vegades oblidem que els actors són persones, amb les seves virtuts i defectes, amb els seus problemes quotidians i les seves responsabilitats i obligacions. Recordem els seus personatges i els identifiquem tant que oblidem que no són qui representen i que, per molta comèdia que facin (en sentit real, de fer una obra còmica), poden sentir-se angoixats o tristos. Encara que no ho sembli. Precisament, és això el que defineix a un bon actor: visqui el moment que visqui, en trepitjar un escenari, res més importa que encarnar-se en el seu personatge i, durant el temps que duri la funció, fer-nos arribar les vivències, sentiments i emocions de qui representa, i no de qui és en realitat.
Fa un mes i escaig vaig tenir l’ocasió de conèixer a en Jordi Díaz i em vaig trobar una persona molt humana, rentant la roba a la bugaderia, amb un pare ben simpàtic i atent, i un gos, en Max, del qual se’n va fer el càrrec durant el confinament i van crear un vincle tan bonic que va esdevenir el seu amo per naturalesa. Vam tenir dues trobades per realitzar aquesta entrevista que es podrien definir com “destrobades”: la primera vegada, vam fer fotos però no entrevista; la segona, no vam poder gravar vídeo i vam enregistrar àudio. Això sí: em quedo amb el bon gust d’haver-lo conegut en persona… i del vermut que vam fer junts a la Rambla de Badalona.
La seva fal·lera pel món de la interpretació ve des de petit. Ell volia ser pallasso! Mentre estudiava primària va participar a vàries obres de teatre amateur i recitava poemes i textos propis. Amb cinc anys, va protagonitzar a l’esplai Turnemi una obra dels Germans Grimm, amb la que va gaudir tant que, quan va veure als pares, tiets i tota la platea aplaudir, va tenir clar que era la seva vocació. Als 13 anys actuava amb una companyia de teatre de Badalona, als 16 es va decidir a organitzar uns tallers de teatre i poc després va formar una companyia. El seu primer treball professional va ser un espectacle infantil en el que els actors representaven cinc o sis personatges amb màscares i amb el què va fer més de cent bolus. Sense arribar a cursar estudis reglats teatrals i compaginant diferents feines (peixater durant 5 anys al negoci familiar, cuiner o cambrer), va anar fent camí com a actor a través d’agències, càstings i televisions locals.
En Jordi Díaz va ser conegut popularment amb el paper del Fede a El cor de la ciutat. Havia de ser una aparició puntual i va acabar per participar-hi durant cinc anys, fent evolucionar al personatge i deteriorant voluntàriament la seva imatge, creixent setze quilos que acompanyaven el malestar psicològic de l’entranyable veí de Sant Andreu. Com a anècdota, destacar que l’any 2010 va rebre el premi TVist al més seductor, que ell considera que va ser en part pel caràcter seductor del Fede, però tots coincidirem que la seva mirada, presència física i humor picardiós ben segur també li van donar punts per guanyar. I la seva incursió a la literatura! Sabíeu que en Jordi té un llibre publicat amb Grup 62 que es diu Manual per lligar?
No em sento monologuista, ni ho he fet mai ni és la meva ambició.
L’altre paper que el va catapultar va ser el de Carles Bueno, un dels quatre protagonistes d’El mètode Grönholm, l’exitós text d’en Jordi Galceran, basat en un curiós procés de selecció de personal. L’obra es va estrenar en 2003 i es va convertir en un fenòmen social amb més de dos milions i mig d’espectadors, que va traspassar fronteres físiques (es va representar a Madrid, Mèxic, Caracas i Buenos Aires), i també va saltar de l’escenari a la televisió.
D’èxit en èxit, en Jordi Díaz va tornar al teatre després del tancament obligatori amb el monòleg Els homes són de Mart i les dones de Venus. Es tracta de la versió teatralitzada, escrita per en Paco Mir, del best seller de John Grey, una novel·la que esdevé una guia de referència sobre el món de la parella. El text presenta les diferències i similituds entre els homes i les dones, com millorar la seva comunicació i pretén ser un reflex de la realitat quotidiana de la vida compartida. A punt d’acabar-se ara la vuitena temporada, que s’ubica a la Sala Aquarella després de l’estrena al Poliorama amb en Jordi Martínez durant dues temporades i recalar a la desapareguda Sala Capitol amb en Díaz després de cinc més, en Jordi Díaz es posa a la pell per sisena vegada d’aquest eloqüent conferenciant. Una tornada plena de llàgrimes, tant de riures com d’emoció. I és que, com dèiem en començar, els actors són també persones: en Díaz va reestrenar-se a Blanes després del confinament, i es va sentir tan desbordat per les emocions que va acabar demanant disculpes al públic en un mar de llàgrimes.
Humà per damunt de tot, l’actor badaloní ha compartit públicament les seves vivències amb la diabetis tipus 2 i de com va descobrir que patia aquesta malaltia mentre actuava al Capitol. Una malaltia que físicament no té un origen definit, però emocionalment en Díaz està convençut que prové de la mort sobtada de la mare per un ictus, que el va provocar una ràbia i impotència que va desembocar en una depresió que només el permetia anar al teatre, fer l’espectacle i tornar a casa a tancar-se. En les seves pròpies paraules: “podia ser molt divertit a l’escenari i estava fet una merda”. Pocs ho van notar… Perquè, també dèiem al principi: un actor de la mida d’en Jordi Díaz aparca al camerino els seus malestars i es vesteix implacable del personatge que representa.
A la petita pantalla, en Jordi Díaz ha participat com a col·laborador a programes com El Club de TV3 o De 4 a 7 de Catalunya ràdio. A més, l’hem pogut veure a les sèries Isabel, Laberint d’Ombres, Los misterios de Laura o Makinavaja i a les pel·lícules Llaços Trencats, EVA o La corona partida. Al teatre, l’hem pogut veure a Pel davant i pel darrera, No et vesteixis per sopar o Losers, entre d’altres.
Fa qüestió de 5 anys vaig participar en l’organització del comiat de soltera d’una de les meves millors amigues i vam organitzar una gimcana per Barcelona que passava pel teatre Capitol, on paràvem a veure l’obra Els homes són de Mart i les dones de Venus. Al llarg de l’espectacle, l’actor monologuista, en Jordi Díaz, assegut aquí al meu costat, preguntava al públic i s’enfotia amb o de segons quin espectador…. A mí em va tocar una burla… Bona tarda, Jordi Díaz. Saps allò de “la venjança és un plat que se serveix fred”? (riures) Faig broma. O no. Ho anirem veient al llarg de l’entrevista… Comencem per aquí: treballar amb el públic com interlocutor és fàcil si tens un públic receptiu i predisposat a les bromes, però ben segur t’hi hauràs trobat alguna situació de, seguint amb les frases fetes, “terra, empassa’m”!
La veritat és que sí, cada dia és una sorpresa amb el públic. T’hi pots trobar de tot! També condiciona molt el dia: els actors sabem quan és el dia bo: sabem que dissabte nit és una bona funció i que diumenge tarda és més pausada, perquè és de tarda. No sé per què, però estem progamats així com a públic. També hi ha el típic públic que ve una mica «obligat»… la parella l’arrossega cap al teatre! Els hi veus que de ganes no en tenen gaires. En general, les persones venen molt predisposades a passar-s’ho bé. I és una obra de sucre, dolça, no té cap malícia, l’única cosa que pretén és fer passar una bona estona i si pots reflexionar una mica, doncs millor que millor!
Aprofito per aclarir-te una cosa de la pregunta: m’has definit com a monologuista i jo sóc actor que ara m’ha tocat fer un monòleg. Però no em sento monologuista, ni ho he fet mai ni és la meva ambició. Aquest és un monòleg però escrit en text teatral. Està adaptat d’un llibre i es converteix en monòleg perquè l’interpreta i l’explica un sol actor.
Jo crec que principalment la comèdia és la virtud principal que tu com a espectador vols anar a gaudir.
Segur que a la Sala Aquarella serà molt entranyable també veure’t però, jo i moltes persones, trobarem a faltar la màgia del Club Capitol. Hi has pogut ja fer algun assaig? Com t’hi trobes tu com a actor?
Per a mi, el Club Capitol, concretament la Sala 2, era la sala perfecta per aquest espectacle, amb aquesta situació romànica, amb el públic davant i en alçada. La Sala Aquarella és una sala nova que vol obrir les portes a nous experiments, a noves sensacions teatrals, com ara music hall o cabaret. Ha volgut fer una aposta per fer un espectacle de text, de dramaturgia, i jo m’estic acondicionant i adaptant. Mica en mica.
Sembla ser que la reposició d’obres més aviat còmiques s’està convertint en la tendència majoritària en aquests temps de pandèmia. Han tornat i ampliat temporada produccions com Escape room, Cobertura, El pare de la núvia… I el dia 30 d’abril vas tornar amb Els homes són de Mart i les dones de Venus. Creus que l’humor és la panacea contra la COVID?
L’humor i la comèdia sempre ha estat la prioritat per l’espectador per anar al teatre. Evidentment hi ha espectadors de tot tipus, hi ha qui li agrada el drama i n’hi ha per donar i per vendre. En aquesta ciutat tenim la gran sort de tenir una gran oferta teatral. Però jo crec que principalment la comèdia és la virtud principal que tu com a espectador vols anar a gaudir. La màgia del teatre és anar a oblidar-te una mica dels teus problemes i anar a riure.
I la reposició d’espectacles ens otorga seguretat, en aquests temps tan incerts econòmicament, per anar a veure o repetir?
Les reposicions s’han fet sempre. Si ens hem de fixar en els temps de COVID, és una garantia d’èxit? Doncs si es fa una reposició d’una obra, en aquest cas de comèdia, és perquè anteriorment ha estat un èxit i vas amb garantia que es pot tornar a fer. També s’ha de dir que la COVID, amb les restriccions actuals, ens ha portat a un desgast econòmic terrible. En certa manera hem limitat molt més els riscos. Projectes que les productores teatrals deuen tenir guardats als calaixos per poder fer, durant aquest any/any i mig segueixen guardats perquè econòmicament no es poden assumir. Per això s’aposta per aquest tipus de reposicions, per més comèdies, o per obres més limitades que no suposin gran inversió econòmica.
Els homes són de Mart i les dones de Venus, des del principi, es converteix en l’obra dels colzes.
Parlem d’Els homes són de Mart i les dones de Venus. T’acompanyes de tòpics, clixés, creences populars i més per concloure en què ni tot el què diem de les dones és només nostre ni tot el que se’n diu dels homes és només vostre. He fet un breu spoiler de l’espectacle. Si a més tenim present que l’adaptació d’en Paco Mir va arribar a Catalunya després de triomfar durant 7 anys a França, què més ens pots dir per engrescar a tothom a venir a veure’t?
Quan em van plantejar fer aquesta obra, a mi em van espantar una mica perquè em veia sol a l’escenari, cosa que no havia fet mai. La segona cosa és que, quan em llegeixo el text, em veig en la situació que la única manera que puc defendre aquest text és fent-ho des de la vessant de ser jo mateix. És a dir, que sigui en Jordi qui t’explica aquesta història. Per això comença explicant que el Jordi té la seva dona i la seva filla i que va tenir una experiència extraordinària que vol explicar. I que gràcies a la lectura d’aquest llibre famós que es va fer, el best seller d’Els homes són de Mart i les dones de Venus, va aprendre moltíssim sobre el món de la parella. Aquesta és el primera raó que a mi em va motivar per fer aquest espectacle. És cert que es tracta d’una obra que no t’explica res que no sàpigues, però aquí està la gràcia: quan tu vas a veure’l amb la teva parella, i entres en el món de les rutines, el dia a dia, no saps per què però desapareixen o te n’oblides d’aquelles formes de fer o de ser que a tu no t’agraden o que t’agraden molt. Aleshores valores les prioritats de parelles i poses en una balança la teva estimació per l’altra persona i les seves contres. I com que l’amor prevaleix, tires endavant! I un dia, de cop, decideixes anar al teatre i et trobes amb un tiu a l’escenari que t’està explicant com és el món de la parella. I de cop i volta, allà descobreixes aquelles coses que te n’havies oblidat o que d’alguna manera no n’eres conscient. I és precisament que t’estan explicant aquelles coses que tu ets. Així, des del principi, es converteix en l’obra dels colzes: des del primer moment, quan comences a explicar anècdotes de com som uns i els altres, ja comences a veure els colzes volant per tota la platea amb els llabis dient: «aquest ets tu!». Encara que no vinguis amb la parella, t’hi sents identificat per tantes coses com expliquem.
Canviem d’obra i mencionem la cèlebre El mètode Grönholm. Fa poquet en vaig parlar amb el Lluís Soler i em va dir que vau anar per celebrar les 1.000 funcions, 930 vostres i 70 d’ells. 930 vegades! Deu ser l’espectacle que més has representat. Creuem els dits perquè aviat Els homes són de Mart i les dones de Venus puguin superar-les! Diga’m la veritat: no vas tenir impulsos de pujar a l’escenari? Repeties des de la butaca el text per sota el nas?
Vam tenir una experiència d’aquelles maques de debó. Vaig estar assegut amb el Soler i, només apagar les llums, ja ens vam agafar de les mans els dos, amb molta tensió emocional. I comences a sentir el text d’una obra que hem fet 930 vegades! Va estar molt bé que la tornéssin a fer primer perquè va ser un èxit del teatre català, crec que el major èxit de fet escrit per un autor català, i per una altra banda per la repercusió que va tenir. Va ser un fenòmen social i mundial meravellós! I tenir l’orgull de poder dir que jo he estrenat aquesta obra, amb aquell grup, els primers que la vam dur davant del públic i veure la primera reacció que hi va haver-hi al T6 del Teatre Nacional de Catalunya, per a nosaltres va ser orgàsmic! No teníem ni idea que es convertiria en el que es va convertir. Van ser quatre temporades meravelloses, amb ara complir les 1000 funcions. I pel que dius de saltar a l’escenari, sí, hi havia aquella sensació de poder tornar enrera a gaudir aquest espectacle!
La COVID, amb les restriccions actuals, ens ha portat a un desgast econòmic terrible. En certa manera hem limitat molt més els riscos.
Per finalitzar, et desitjo de tot cor tant de públic com el que has tingut fins ara. De fet, a partir del 9 de maig sembla que ja no haurem de patir pel toc de queda els espectadors que venim de fora de Barcelona. Què t’agrada més, la sessió de les 20h o de les 22h? En quina franja horària et sents més a gust?
Aquesta obra és fa divendres a les 20h, dissabte a les 17.30 i les 20h i diumenge a les 18h. Més que quina franja horària m’agrada més, jo et diria quina funciona millor i jo et diria la de divendres o dissabte nit. Les tardes estan molt bé, però tenen un condicionant: la gent ve acabat de dinar i de fer la migdiada i els costa una mica de posar-se en situació de que vénen al teatre i costa més entrar-hi. Si em fas escollir una franja horària et diria que la nocturna.
A on més et podrem veure ben aviat? Què has estat rodant si podem saber-ho?
He estat rodant una sèrie nova que serà per TV3, produïda pel Terrat, però no puc dir-te més. La sèrie ja s’ha fet pública, però s’han dit un seguit d’actors que surten, i altres que no. I jo estic en aquest grup que encara no es pot dir (off de rècord, hem sabut en el moment de la publicació que es tracta de la Última nit del Karaoke).
Veure la primera reacció que hi va haver-hi al Teatre Nacional amb l’estrena d’El mètode Grönholm, per a nosaltres va ser orgàsmic!
