Àngels Gonyalons

«Conèixer i valorar la nostra pròpia història és molt important.»

TAMBÉ POTS ESCOLTAR L’ENTREVISTA A RÀDIO SILENCI (04/05/2022)

Les arts escèniques i el teatre musical del nostre país no s’entenen sense l’aportació d’Àngels Gonyalons que, després de quatre dècades de professió, segueix al capdavant de l’escola de teatre musical Memory. Per a molts professionals i aficionats del sector amb qui comparteixo generació, és un d’aquells noms que no podem oblidar. Es defineix com “una actriu que, a més, canta i balla”, fent-se pròpies les paraules de Glenn Glose, sentint-se una actriu completa que abasta el màxim de gèneres teatrals. Però l’Àngels Gonyalons és molt més. Durant els anys 90 es va convertir en un referent de l’escena catalana i va despertar a molts el desig de voler ser com ella, tant pel seu talent innat, com la seva energia i desimboltura escènica, com la seva veu a voltes dolça, d’altres desgarradora.

L’Àngels va nèixer a Barcelona, la gran de tres germanes. L’avi matern era roig i, el patern, el van haver d’amagar dels republicans, així que la guerra i les seves penúries i fam eren molt present als records de la família. Els seus pares eren mestres, de fet, la mare va ser alumne del pare i només tenia 20 anys quan van tenir l’Àngels (ell 33). Però la maternitat no va impedir que pogués estudiar a la universitat, recolzada pel seu marit, que volia que esdevingués una dona independent i realitzada. Un home excepcional que l’Àngels recorda amb gran estima, ja que mai li va faltar temps per compartir jocs i converses amb les seves filles. Són dues persones que van definir els passos de l’Àngels, per bo i per no tant bo: van criar-les en una atmosfera de llibres i estudis reglats que la van fer àvida d’aprendre però desmotivada per fer carrera, després de trobar-se amb professors que l’avorrien i gens tenien a veure amb els seus estimulants progenitors.

Com a acte de rebel·lia, segons ella considera, va decidir fer-se actriu. Era el final dels anys 70 i l’ofici d’intèrpret s’associava a l’època franquista del “destape”. Per tant, ni el pare ni la mare veien amb bons ulls la professió que va triar. En canvi ella, captivada pel Fred Aster i la Ginger Rogers, tenia clar que volia ser com ells. Una altra persona crucial a la seva trajectòria va ser la seva germana mitjana, que un dia la va fer veure que no tenia una colla d’amics definida, i això la va incitar a crear un grup teatral amb 16 anys al Centre Parroquial del Roser del Fort Pienc.

La seva carrera teatral va començar l’any 1980. Tenia tansols 17 anys i formava part de les formacions infantils d’en Carles Lloret i en Joan Guasch, en les que va debutar amb obres com Les arracades de la reina o El Príncep i l’Aviador. L’any 1984 s’incorpora a la companyia del Paco Morán, participant a La Sra Presidenta, Hotel Plaza Suite 719, Los tres inocentes y Media naranja-medio limón, amb la qual fou reconeguda amb el Premi Joanot de Teatre al 1985. És en aquesta companyia on té l’oportunitat de treballar amb la Irene Gutiérrez Caba, a qui seguia entre bastidors, admirada, observant-la i escoltant-la, per aprendre el màxim d’ella. Estar amb una gran dama de l’escena li va servir per demostrar als pares que era factible ser una senyora que es dedicava a la interpretació i portava una vida totalment convencional.

També va treballar a Fedra de la Companyia Montserrat Salvador al Teatre Escorial de Madrid, va formar part de l’orquestra Santsfaina com a cantant, va fer d’Audrey a La botiga dels horrors i, amb Dagoll Dagom, va tenir l’oportunitat de ser la Blanca de Mar i cel, amb la que va guanyar el Premi de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya com a Millor Actriu l’any 1988.

Tenim molt a aprendre en les arts escèniques: hi ha l’experiència, però també un talent innat.

Per a la fundació del Centre Parroquial del Roser havia demanat assessorament a una companyia de teatre amateur, on es va creuar el seu camí amb el d’en Ricard Reguant. Amb ell va actuar i protagonitzar molts espectacles i que, no solament va guiar-la com a intèrpret introduint-la a la dramatúrgia d’en Txèkhov, Brecht, Wilde, Bernard Shaw o Tennessee Williams, sinó que la va impulsar com a actriu de musicals. Torna-la a tocar, Sam va ser el primer l’any 1986, a la que van seguir les populars Estan tocant la nostra cançó (guanyadora d’un Premi Margarida Xirgu), Memory, Nou memory (Premi a la Millor Actriu de teatre d’Alacant), Tots Dos, Germans de Sang, Blues en la nit, Àngels o Chicago. Amb en Ricard Reguant també van ser parella sentimental i l’any 1994 van fundar Memory, la primera escola de Teatre musical, després de la Coco Comín, amb seu a Barcelona i Madrid.

Desitjosa per seguir formant-se, l’any 1996 se’n va a Londres i Nova York a perfeccionar els seus estudis de cant i ball i, de tornada, s’estableix a Madrid, on va representar, entre d’altres, Palabras encadenadas amb el Carlos Sobera de coprotagonista i Cuando Harry encontró a Sally, amb el Josema Yuste.

Finalment, torna a Barcelona l’any 2003, i retorna als escenaris catalans amb títols com Acosta’t, Paradís, Ex! o Un marit ideal. Les darreres obres en què ha participat són El llibertí, al muntatge madrileny Sister Act o Els jocs florals de Canprosa. La pandèmia la va agafar representant La dona del 600 al Teatre Goya.

A la petita pantalla, la podem veure a sèries i programes com Un, dos, tres… responda otra vez, Crònica Negre, Quart Segona, El cor de la ciutat, El comisario, Condenadas a entenderse o Un chupete para ella, entre d’altres. A I ara què, Xènia? va ser parella artística d’en Carles Sabater, amb qui va compartir també molts escenaris i van formar un tàndem molt especial i compenetrat. També l’hem vista a la telemovie Bevilacqua i els films Quia i Boom Boom, guanyadora del premi Sant Jordi de cinema com a actriu revelació.

Bona tarda, Àngels Gonyalons. Quan vaig començar aquest projecte del blog mai vaig imaginar estar aquí, a l’escola Memory, parlant amb tu. Saps quan de cop tot cobra un sentit que desconeixies? Doncs així em sento jo ara… No et vull aclaparar, quina manera de començar una entrevista! Però sense ser gaire fanàtica de ningú, sempre t’he admirat. La primera vegada que vaig anar al teatre va ser amb els meus pares a veure Tots dos i, crec que no seré l’única en dir-te que, veure’t actuar, em va fer pensar en dedicar-me a la interpretació.

Moltes gràcies i me n’alegro de proporcionar-te una alegria. M’he trobat molta gent que m’ho diu. Aquest any són 40 anys de carrera! Em plau molt trobar-me persones com ara tècnics de teatre, concretament quan feia Sister Act, que em diuen que es dediquen a això gràcies a mi. «What?» penso jo (riu). Puc entendre les persones que són actors o actrius, però quan rebs aquests ímputs d’altres professionals penses que valen la pena molts moments viscuts.

Quina època més esplendorosa! El tàndem Ricard Reguant, Jordi Doncos i Àngels Gonyalons ens vau apropar molts musicals americans que ens van fer descobrir aquest tipus de teatre i vau inspirar a molts reconeguts professionals que ara treballen en el sector. Va ser un boom que gairebé definiria com una de les etapes daurades del musical a Catalunya.

Suposo que sí. La meva prespectiva no serà mai la del públic, per vosaltres sempre serà més del que jo vaig sentir i ja està bé que així sigui. Als anys 90 fèiem el que ens agradava i èrem un equip que un sense l’altre difícilment hauríem fet el que vam fer. Es van donar les circunstàncies, el moment, els ingredients… Quan tot conflueix, passa el que va passar aleshores. Ara, com diu una amiga meva, l’èxit rau en viure d’això tota la vida. De gent que de cop i volta han sortit a la cultura del diari n’hi ha un fotimer que després no saps ni com es diuen. De vegades no coneixem ni a actors importants de generacions anteriors recents… Jo sempre he estat molt defensora dels qui ens han precedit: jo sóc qui sóc gràcies a en Carles Lloret, la Carme Contreras, la Mercè Bruquetas, en Pau Garsaball, en Paco Morán, la Irene Gutiérrez Caba, la Carme Fortuny, l’Enric Arredondo… Ah! L’Elsa Fàbregas i en Tito Trifol que em van donar la primera oportunitat en el doblatge. Per suposat, l’Esteve Polls, que em va donar classes desinteressadament. Conèixer i valorar la nostra pròpia història és molt important. Aquí sembla que siguem «d’usar i llençar». El món anglosaxó ho té més clar: recordo fa molts anys quan vaig veure actuar la persona que va estrenar Con faldas y a lo loco, la Carol Channing, va sortir cantant amb una veu que no s’aguantava i tothom dempeus. És una societat que entén que fem un viatge en el que som joves, ens fem madurs, arribem al clímax de les nostres capacitats i arribem a un decliu físic, però hi ha la saviesa. Aquest reconeixement cap a algú que no pot cantar o ballar com ho feia, però que segueix èssent aquell professional i aquella persona, és un homenatge i un respecte que a mi sempre m’ha agradat molt del món anglosaxó. Crec que a nosaltres ens manca reconèixer a les nostres figures.

Cal anar endavant o cap al costat. Està bé fer-se gran i el menys important és l’arruga!

I ara tu ets una d’aquestes persones.

Sé que he estat referent, però ara molt de jovent no sap qui sóc. O ho saben pels seus pares! Et poso un exemple amb Mar i Cel: s’ha reposat vàries vegades amb diferents Blanques. Qui l’ha vist per primer cop amb l’Anna San Martín, el millor muntatge és el de l’Anna. Qui l’ha vist amb l’Elena Gadel, la millor Blanca és ella. I també passa a qui l’ha vist amb mi, la Carme Cuesta o la Julia Möller. El que és sorprenent és quan em trobo amb quitxalla de 12 anys que em diuen: «és la Blanca!» i jo li dic: «perdona, però tu no pots saber mai de la vida que jo he estat la Blanca». És perquè els pares van veure per primer cop Mar i Cel amb mi. Aquí hi ha un tap generacional en dos sentits. És cert que hi ha persones més grans i amb més experiència que de vegades s’apoltronen en llocs i no deixen passar. També és cert que el món audiovisual està escrit i pensat perquè l’interpretin i el consumeixen una sèrie de teenagers i, especialment, les dones de 45/50 anys difícilment trobem papers i encara més difícil trobar papers protagonistes. Tenim molt a aprendre en un art com són les arts escèniques: hi ha l’experiència, però també hi ha aquell talent innat que veig en els meus alumnes. M’omplo d’allò i, si puc ajudar a que aquella persona trobi més llenguatges per pulir i fer sortir aquest talent, és meravellós.

Tu sempre has estat conscient de quins personatges podies fer en tot moment. Vas fer de Sally a Madrid però, quan van dir de fer gira a Barcelona, no vas voler fer de Sally a Cuando Harry encontró a Sally per tema d’edat.

Cert. L’edat i amb tot el que m’havia precedit. Això també va passar en un moment donat amb Mar i Cel, que em van tornar a proposar de fer: si ja està fet en una edat, i ho has fet suposadament bé i has tingut premi de l’Associació d’Actors, no pots setze anys més tard tornar-ho a fer. No té cap sentit, ho ha de fer un altre. Pels altres i per tu. És emocionant quan t’ho tornen a proposar i és temptador, però has de posar seny i dir-te que no et pots quedar encallada en aquell punt. Cal anar endavant o cap al costat. Està bé fer-se gran i el menys important és l’arruga! (riu)

Parlant del pas del temps, vull compartir un altre record amb tu. No és la primera vegada que estic aquí: d’adolescent vaig fer un intensiu d’estiu a l’escola Memory, poc després de l’obertura. Què bonic poder capitanejar aquest projecte i que a dia d’avui continuï endavant!

I tant! Pensa que hem passat de tot des que vam obrir. Això va ser una idea del Reguant: hi havia escoles de dansa, altres de música i altres de teatre. No hi havia escoles on sota el mateix sostre poguéssis formar-te d’una manera complerta, no existien ni aquí ni a l’estat espanyol fa 27 anys. El primer pensament era per professionals, per exemple, per ballarins que volien accedir a la paraula o per cantants i actors que volien ballar, ja que s’havien fet musicals i costava trobar un professional complert, cosa que no passa al món anglosaxó que des de petits ja es formen. D’aquella primera generació, hi havia molta gent jove que volia fer el mateix que nosaltres: pujar dalt de l’escenari i actuar en un musical. La sorpresa és que els professionals no els va interessar i, en canvi, es van interessar molt els pares que volien inscriure als seus petits. Em vaig quedar molt parada jo, particularment, perquè quan jo em vaig voler dedicar a aquesta professió, els pares no els hi agradava i no van voler-ho en aquell moment.

No necessito que m’admirin, no sóc la mentora de ningú, jo tinc unes eines que he après al llarg de la vida i de la meva experiència professional i vull posar-les a l’abast de l’alumnat.

Com esteu vivint totes les restriccions actuals causades per la pandèmia? És viable fer classes de teatre musical on-line?

És viable temporalent, però no forever. Estem parlant d’arts escèniques: les arts escèniques són contacte, pell amb pell, físicament. És presència escènica. Evidentment, davant de les adversitats, et reinventes o ho gestiones pensant en positiu. Vam incidir molt més en el treball per càmara, que ja ho fem normalment. Vam fer unes classes que no haguessin estat possible sense tota la bona voluntat del claustre de professors. Va ser molt emotiu quan alguns pares ens van dir «què bé que ho esteu fent!». Va haver molta lleialtat i fidelitat per part de les famílies. Ha estat… no hi trobo paraules… podríem dir família però amb el sentit real, no carrincló, de què és una família.

Èssent directora d’un centre de formació, dona’m la teva opinió sobre l’escandol a l’Institut del Teatre. Creus que és correcte que la Magda Puyo deixi el càrrec de la direcció en aquests moments?

Feia molt poc temps que m’havia reunit amb la Magda Puyo perquè volia treure’m la llicenciatura, que és el que correspon als meus 40 anys de carrera. No sé, no puc parlar d’una cosa que no sé, ni he viscut, ni conec. Què passa a les escoles, al món general o al nostre ofici? Es donen unes situacions, parlant en general que no sé si és el correcte, en que l’alumne té ganes de trobar a aquell professor/a que li digui com han de ser les coses i que li digui què ha de fer per ser un bon actor o actriu, a l’alumne que està disposat a admirar. Sense voler arribar als assetjaments, que és el pitjor, aquell professor ha de ser tan íntegre que ha de saber que és molt fàcil que l’alumne l’admiri i mengi de la seva mà. Aquí sempre tinc el discurs amb els professors i els alumnes: aquí no vull gurús. Jo no necessito que m’admirin, no sóc la mentora de ningú, jo tinc unes eines que he après al llarg de la vida i de la meva experiència professional i vull posar-les a l’abast de l’alumnat. Miraré d’entendre’m amb ells i de trobar el codi que faci que el temps i els diners que han invertit aquí en treguin el màxim de rendiment. M’esforçaré fins el final en trobar la manera per enriquir-los. I ja està: adul·ladors 0, perquè no és bo ni pel professor ni per a ells. Després hi ha una altra cosa que és el tarannà de les persones: en una classe pots trobar-te un professor més elegant i més barroer. Parlem de situacions emocionals, quan estàs dirigint a alumnes, moltes obres es basen en l’atracció entre les persones. I nosaltres no podem donar una fòrmula matemàtica per portar-ho a terme. Jo t’haig de donar unes imatges o sensacions perquè puguis entrendre què li passa a aquell personatge. Hem de vigilar criminalitzar. Cap dels dos extrems: ni permetre abusos ni situacions exageradament intolerables. Entre els dos extrems hi ha matissos i la bona voluntat de saber què està passant, tenir prou criteri.

La cultura ens dóna criteri i tenir criteri et fa més lliure, més responsable, i no interessa perquè, si ets més responsable, potser no es necessiten tantes lleis.

T’he llegit dir que “quan colpeja una crisi és quan més comèdia es demana”. Ara que s’ha aixecat el confinament comarcal i ens podem moure fins a Barcelona, un bon revulsiu és omplir la cartellera de comèdia? Jo l’ompliria de comèdia musical de, perdona’m que t’ho digui cantant: “notes per viure, notes per riure, notes perquè passem tots una nit feliç”.

M’enrecordo de dir-ho quan vaig fer Un marit ideal, que sortíem de la crisi del 2008. No hi ha fòrmules, però sí que és cert que quan hi ha moments de crisis, tu el que vols és esbargir-te i desconnectar dels problemes. Quan estàs bé, estàs més preparat per veure un drama social perquè sents un aixopluc o estàs protegit.

També et vull parafrasejar quan parlaves fa uns anys de que “si els polítics apostessin per la cultura d’una manera més ferma i decidida, els ciutadans no seríem tan manipulables”. És una frase que mantens avui en dia o creus que la situació pandèmica ha generat un debat sobre la importància i el poc recolzament polític a la cultura que ens fa als ciutadans no ser tan manipulables?

No sé si ho he dit fa poc o molt… Com que fa 40 anys que em dedico a aquesta professió i vaig començar amb 17 anys, he dit moltes coses! No dic que no hi hagi part de veritat, però és una pregunta molt grossa per aquests moments que tenim, que té molts matissos. Jo era molt radical aleshores i deia moltes coses sense explicar-me i em ficava en jardins… També hi havia aquella prepotència juvenil. A mi no m’agrada condemnar a res ni a ningú. És obvi que la cultura ens dóna criteri i tenir criteri et fa més lliure, més responsable, i no interessa perquè, si ets més responsable, potser no es necessiten tantes lleis. Les lleis estan fetes perquè és més fàcil que m’ho digui un «senyor» que jo autocontrolar-me o autodirigir-me. Potser és massa exagerat, però al final la llei és pels irresponsables.

Per finalitzar, fem una mica de repàs dels teus personatges: la Blanca, de Mar i Cel, Mrs Johnstone a Germans de Sang, la lletrista Sònia Walls a Estan tocant la nostra cançó, la Velma Kelly a Chicago, la mare superiora a Sister Act… Quins més et venen al cap que recordis amb molta estima?

Amb estima tots, perquè fins i tot els que m’ho han fet passar més malament, m’han ensenyat alguna cosa. La mare de les germanes a Els jocs Florals de Canprosa, la d‘El llibertí, la Grainne Frizmoris a La resposta, la germana Pau de Víctor català, l’Audrey de La botiga dels horrors…

40 anys de professió donen per molt! Quins papers t’agradaria interpretar i a on et podrem veure en un futur proper?

No està a les meves mans on em podreu veure! Amb la Nina tenim des de fa uns anys que volem fer una cosa juntes i aportar les nostres habilitats. Encara no hem trobat el vehicle, però anem molt a l’hora, així que si no ho hem trobat és perquè encara no ha arribat el moment. El blues en la nit amb la Mònica Green sempre diem de tornar a cantar-ho en format concert.