«Trobo a faltar el teatre, però em compensa més viure al Montseny.»
M’agraden els actors que s’atreveixen amb tot, que no diuen no a res, o molt poques vegades. Es tracti d’un paper principal, secundari, en sigui un de bona fe o un dels dolentots. Aquestes són les persones que, partint des de zero, s’il·lusionen amb qualsevol projecte, començant per uns pastorets o qualsevol muntatge de teatre amateur. Són les persones que es pujen al vaixell i remen fins a arribar a terra ferma i, quan els hi toca ser protagonistes, són dels que capitanejen la nau amb gran il·lusió i entusiasme. Són les persones que per no dir que no, s’embarquen en projectes que de vegades fan aigües però moltes altres arriben a ports impensables. És el cas d’en Boris Ruiz, un dels actors catalans més veterans i amb més trajectòria a les esquenes, amb una trentena de pel·lícules, una setentena d’obres de teatre i setze serials televisius.
Nascut i resident a Mataró durant molts anys, és una persona reconeguda i molt estimada a la seva ciutat. Va començar a deixar empremta de ben jovenet fent Els Pastorets a la Sala Cabanyes i construïnt una Momerota, una de les figures de foc més representatives de Les Santes, la festa Major de Mataró. Però encara ens hem de remontar una mica més lluny per conèixer els seus inicis. Els primers pastorets infantils que va representar van ser a un col·legi amb 10 anys, més concretament, a un convent de monges. Després sí, es va apuntar a la Sala Cabanyes a fer obres clàssiques i contes, pròpies del teatre amateur. En destaquem quan va participat a El Patufet, amb uns 12 anys: el director el va fer cargolar una cigarreta en escena i, com que no en sabia, va fer molt de riure al públic. Des d’aquell moment, van seguir tota una sèrie de papers còmics, i ell va començar a sentir que fer d’actor podria ser més que una afició en el futur.
Com a curiositat, us diré que en Boris mai va fer de Satanàs a Mataró. I mira que n’estava enamorat! Tant que va organitzar la primera concentració de Satanassos de tota Catalunya. Va ser a Granollers on li van oferir el paper professionalment al clàssic nadalenc del Serafí Pitarra.
Fer el paper de dolent no vol dir que ho siguis.
Va estudiar la carrera de farmacèutic i va compaginar la feina a la farmàcia amb el teatre amateur. Conèixer a en Carles Maiques, a la sala del casal de Mataró, i descobrir amb ell la figura d’en Bertolt Bretch va ser el detonant per dedicar-se al món de la interpretació. Va marxar a la mili i, en tornar, amb 20 anys, va fer uns cursos a l’Institut del Teatre de Barcelona. També va estudiar a Granollers, on es va creuar amb en Frederic Roda, qui li va oferir un paper protagonista juntament amb la Montse Guallar a l’obra d’en Santiago Rusiñol Josepet de Sant Celoni. Però no li va caldre fer la carrera sencera: sempre va tenir un guió i molts projectes entre mans, una gran sort i oportunitat per poder viure com a actor. Un dels primers grans muntatges en els que va participar va ser el Hamlet de Pere Planella, al pati de la presó de Mataró, al costat de grans actors que començaven a despuntar aleshores com ell, com l’Enric Majó, el Jordi Bosch, en Pep Munné, en Juanjo Puigcorber i la Muntsa Alcàñiz.
Tot i que s’ha de dir que li va costar oblidar-se de la farmàcia: sempre va pensar que podria ser també un bon lloc on treballar. De fet, es va marcar una fita: si als 30 anys no es guanyava la vida com a actor, hi tornaria. «Si no jugues, no gaudeixes», es va dir a sí mateix, «i si no en gaudeixes, torna a la farmàcia». Als 40 s’ho va tornar a plantejar, però tant als 30 com als 40 ja estava clar quin era el seu camí professional.
La seva extensa trajectòria passa per treballar amb les companyies de la Núria Espert, Dagoll Dagom, del Teatre Lliure i, especialment, amb la Companyia del Teatre Romea, de la qual va formar part durant una dècada, vivint l’època de l’esplendor del Calixte Bieito. Amb aquest director va participar, entre d’altres, a les cèlebres Plataforma, Peer Gynt, El rey Lear, Mama Medea o L’òpera de quatre rals. També ha treballat amb directors com l’Adolfo Marsillach, en Mario Gas, en Fabià Puigserver, la Carme Portaceli, el Lluís Pasqual o l’Àlex Rigola. D’obres teatrals en destaquem el monòleg La metamorfosi de Kafka; Mestres Antics; L’Auca del Senyor Esteve i Celebració. Ha estat finalista més de ser tres vegades als premis Max com a Millor Actor de Repartiment i ha rebut el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona a la Millor Interpretació per La Presa, de Manel Dueso, i per La vida es sueño, del Calixte Bieito.
En cinema el podem veure a films com La ciudad de los prodigios, Los sin nombre, Los ojos de Julia, Las dos vidas de Andrés Rabadán, a la recent La dona il·legal o l’exitosa Matar a Dios, que va rebre el premi del públic al Festival de Cinema de Sitges 2017. A la petita pantalla, ha participat a serials de TV3 i culebrots de migdia com ara La granja, Estació d’enllaç, Nissaga de poder, Sitges o Ventdelplà.
Un actor que no ha tingut mai representant, de fet, no li ha calgut. L’han triat molts directors perquè el coneixien, perquè creien en el seu talent, simplement pel boca-orella o, fins i tot, perquè s’han escrit papers a mida per a ell, com ara el de l’Alfonso, el pare del Carles Cuevas a Merlí. Aprofitant la menció d’aquesta sèrie, acabarem la introducció amb la dada curiosa que el nom del seu fill petit és Merlí i, el d’en Boris, és en realitat Alfonso. El nom artístic li van posar les alumnes del Cor de Maria, una escola que veia des de la terrassa de casa. Les nenes el cridaven a l’hora del pati, interessades per saber el seu nom. I com que era tan tímid, no les responia, per això van triar dir-li Boris. Quan ell ho va saber, va decidir que si mai es feia actor, seria el seu nom artístic.
Després de viure una temporada a Barcelona, al barri del Guinardó, en Boris Ruiz es va traslladar al Montseny farà un parell d’anys, molt a prop de l’ermita de Sant Martí de Montnegre. Parlem amb ell allà mateix, on viu més tranquil que a la capital, cultivant mitja hectàrea de terreny i criant gallines i conills.
Bon dia, Boris. Tot i que no sé si anomenar-te Ramiro… Saps que per anunciar aquesta entrevista, vaig fer un joc en el que només es veia mitja cara teva i es tractava d’endevinar qui eres. Moltes persones van dir que eres el Ramiro, de Ventdelplà. Suposo que hi ha personatges que marquen, me n’alegro que sigui el marit de la Marcela, i no t’anomenin Bastero, l’assassí de Mata’m, o el recent director de la pressó a La dona il·legal. Has interpretat més d’un de personatge bastant cruel, d’on surt aquesta perversitat d’una persona tan franca i bromista com ets tu? En qui o què t’inspires?
Ramiro és perfecte, el marit de la Isabel Rocatti de Ventdelplà (riu). No és fàcil, perquè tu no tries el paper: te’l donen. A mi m’agrada remenar i remenar i finalment et surt un “bitxo” per algun lloc. Aleshores t’agafes de la mà d’aquell “bitxo” i vas construint el personatge.
Tot i que sé que seria molt bonic que tothom et recordés com el Mercader, el personatge de La Granja, que tanta estima li professes… Quins més papers recordes amb simpatia?
Al Mercader sí li tinc molta simpatia. Em vaig estimar molt a Nissaga de Poder el notari assessí i jo en aquella època vaig fer una aposta amb mi mateix. Em van dir que era un advocat que sortia en dos o tres capítols. En aquell moment necessitava molt treballar i em vaig dir: haig de fer-ho com pugui per cridar l’atenció i que em donin més capítols. Em vaig muntar la història de no mirar mai als ulls, sempre mirant avall, molt sinistre. I me’n vaig ensortir. Li tinc aquest record especial. I el Ramiro de Ventdelplà, evidentment. L’altre dia vaig contar-les i n’hauré fet unes setze sèries televisives! També m’ho estic passant molt bé fent de pare del Carles Cuevas a Merlí.
Se’m fa extrany que no t’hagin anomenat Alfonso, per l’èxit de Merlí. I més després de la seqüela Merlí Sapere Aude, que s’ha emès per Movistar, ara que les plataformes estan tan de moda. Tal i com estan les coses, diries que el futur dels actors està en saltar de l’escenari a les plataformes?
No ho crec. L’escenari és un altre món. Allà està la base i la base és intocable. Saltar a les plataformes dels platós de televisió convencionals sí, ho crec. Ja comença a ser així ara, gairebé a totes les cadenes. Justament el Merlí Sapere Aude es passa ara per TV3 un any més tard.
El teatre pateix i patim tots. La Generalitat ajuda a alguns teatres, a l’edifici. Però l’actor, si no té públic, no cobra.
Tot i que, segons les declaracions de l’actor Pep Cruz, amb aquesta sèrie un intèrpret tampoc es guanyarà la vida… Ell confessa haver rebutjat participar-hi perquè la productora que hi ha al darrera és una de les empreses catalanes que pitjor paguen. Què n’opines?
El Pep Cruz és un gran amic. Acabava de fer les declaracions i em va trucar. Ell és molt personal i no té raó. Ara ningú paga bé perquè no hi ha diners. Veranda, que és la productora, regateja molt, però paga. Jo n’estic content! Si a ell li oferien quatre duros perquè es molt dolent, és el seu problema (riu): això és una broma per si ho escolta! És un gran actor i amic.
Parlant de la situació pandèmica actual, t’he sentit dir que el teatre pateix, però sobre tot és l’actor qui agonitza.
És així. El teatre pateix i patim tots. Parlo essencialment de la gent que basa la seva entrada econòmica a partir de l’escenari, de l’actor purament de teatre, que en són la majoria. Aquests ho passen molt malament. La Generalitat ajuda, sí, però ajuda a alguns teatres perquè no tanquin les portes. Però l’actor, si no té públic, no cobra. Les institucions ajuden a l’edifici, però i l’actor què? Si no deixes entrar a gent al teatre, o redueixes l’aforament a 50%, i són 4 o 5 actors perquè no en poden ser més, com podem viure d’això? Jo sort en tinc de que he tingut el privilegi des de jove d’anar fent sèries i cine.
Com has viscut el confinament? Suposo que enmig de la muntanya, a peus del Montseny.
No te n’hauràs podut estar de treballar en el teu hort… I fer manualitats? Potser has fet alguna titella, com quan eres més jove? Amb tant de temps a casa, podries haver fet una altra momerota!
Tinc un capgrós a punt d’acabar. I tinc uns veïns molt macos que em van demanar que els ensenyés com fer un motllo per després passar-ho al guix o al cartró. Venen a casa o hi vaig jo i els ho vaig ensenyant poc a poc. Ho he viscut així i amb un malestar terrible. Tinc dos fills. Al principi no sabíem que passaria, tots tancats a casa, els nens aïllats que no podien sortir… El petit es va quedar al pis de Barcelona amb la seva mare els dos primers mesos i després va venir amb mi, cosa que vaig agrair molt. El gran aïllat a Mataró i no el podia veure. Jo no he temut mai per la meva salud. A més, aquí som tots de pagès i no ve ningú de fora. No portem mascareta: jo vinc ara de donar de menjar als conills i les gallines, pobre d’ells que em cridin l’atenció perquè no duc mascareta! (riu)
Si el meu fill Merlí volgués ser actor de teatre, li diria: treu-t’ho del cap! És molt complicada la nostra professió! Si no s’hi dediqués, no patiria tant.
Fem un viatge als teus inicis. Ets una de les poques persones que s’enorgulleix d’haver participat a Els pastorets a la infància. Per què creus que el sector veu el muntatge d’Els Pastorets com un concepte despectiu dins la professió?
Vols dir? Si la meitat hem fet Pastorets! Hi ha un segell de teatre amateur, però no t’ha d’avergonyir, al contrari! Sort en tens que has trobat la professió a la que dedicar-te més endavant. Jo no en faig cas, perquè jo m’he format allà i tinc uns records excel·lents. Jo n’estic orgullós.
I dels teus primers passos a la Sala Cabanyes de Mataró, vas acabar formant-te a Granollers i a l’Institut del Teatre de Barcelona. Tants anys en la professió i després d’estudiar un temps a l’Institut, creus que el món docent i la direcció del nostre país està tan brut com ara ha sortit a la llum, amb abusos sexuals i assetjaments?
No sé… Jo m’he quedat parat. Vaig estar-hi pocs mesos perquè jo no m’ho volia perdre, però ja tenia feina. No em vaig ensumar mai res, ni se’n parlava. Les persones que s’han assenyalat amb el dit com a abusadors sí que n’hi havia de lligons, però això passa molt quan vols seduir a algú. Ara, abusar de la seva posició de mestre, jo no en tenia cap notícia. Si realment ho han fet, que paguin. Jo demanaria que els nois i noies que han fet aquesta denúncia, que ho facin en ferm, que es faci públic i a judici. Aleshores que els caigui el que els hagi de caure.
No sé si el teu fill en Martí té clar a què es vol dedicar, perquè en Merlí ha trobat el seu espai entre els fogons com a cuiner, però si et digués que vol seguir els passos dels seus pares, quin consell li donaries en aquest moment tan complicat per a la cultura? I segona pregunta: el permetries estudiar a l’Institut del Teatre?
Treu-t’ho del cap! (riu). Jo no sóc ningú per no permetre res i més en aquestes edats en les que la seva opinió val tant com la teva. El meu fill petit n’ha fet 15 i, la professió que es vulgui dedicar, l’hauré d’acceptar. Ha volgut ser mestre, bomber, psicòleg… ara fa un parell d’anys que manté que vol ser advocat. Com que és bon estudiant i treu bones notes, potser sí que ho aconsegueix. Si finalment es vol dedicar al teatre, ho haurà de parlar amb mi (riu). És molt complicada la nostra professió! Si no s’hi dediqués, no patiria tant.
El Calixte Bieito està loco! I a mi els bojos em sedueixen. Li donava la volta a tot i et feia fer unes coses inimaginables. I tu t’hi apuntaves perquè era experiència rera experiència.
De fet no és tan extranya la pregunta, perquè va debutar amb poquets mesos interpretant al nen Jesús, fent tu de Sant Josep i l’Àngels Bassas, la seva mare, de Verge Maria. I segons ella mateixa diu, en Martí es va ficar el públic a la butxaca!
Va ser tot un èxit. La mare, el pare i el bebè, i presentant-ho, en Carles Canut. Vaig estar 10 anys en la companyia de teatre del Romea, amb el Calixte Bieito de director. Ens fèiem uns farts de treballar i de viatjar per Europa bèstials… Espectacle que feia en Bieito, espectacle que els escenaris d’Europa volien veure. Jo encantat de la vida de viatjar tant! En Bieito i en Rigola van tenir el seu moment, molt brillant i molt reconegut. Sobre tot l’actor, ens ho passàvem molt bé. He treballat amb els dos, però amb el Calixte era brutal: està loco! Li donava la volta a tot i et feia fer unes coses inimaginables. I tu t’hi apuntaves perquè era experiència rera experiència. El Rigola també està molt bé, però a mi els bojos em sedueixen.
Per finalitzar, explica’m, fins a on puguis explicar, en què estàs treballant i a on et podrem veure ben aviat. Oi que hi havia un projecte amb el Ramon Térmens sobre la màfia xinesa a Barcelona? En quin moment està el rodatge de la pel·lícula? També et toca un personatge d’aquells lletjos que en Térmens et té preparats?
En poques setmanes comença la nova entrega per Movistar del Merlí Sapere Aude. I ara hauríem d’estar rodant la pel·lícula amb en Térmens, però està aturat. Sempre em dóna personatges de dolent. És xulo fer-los, però que tu facis el paper de dolent, no vol dir que ho siguis. No et puc donar tota la informació: sí que et puc dir que la productora té els permisos de TV3 per rodar-ho. Està tot a punt, el repartiment, guió… però no hi ha els diners. Se’n sortiran, perquè en sabem molt. Ara tothom va darrera de les plataformes: tothom hi va allà. Al teatre és més difícil perquè vivint aquí dalt has de comptar dues hores d’anada i dues de tornada, cada dia per fer la funció. Arribes a casa tardíssim, l’endemà et lleves i torne-m’hi. Després d’Els Ferèstecs i Mata’m, ja vaig dir que prou: he fet unes 70 obres, així que tinc una bona motxilla. Ho trobo a faltar, però em compensa més estar aquí, a peus del Montseny, a Sant Martí de Montnegre.
